♦ Fa gairebé un any, l’Oriol Pla va guanyar l’Emmy Internacional com a millor actor pel seu paper de Javier Ignacio “Javi” Giner Miranda, un home que ingressa voluntàriament en un centre de desintoxicació de Barcelona per superar les seves addiccions, a la sèrie Yo, adicto (2024), creada pel cineasta Javier Giner (i Aitor Gabilondo) i basada en la novel·la homònima, relat del mateix Giner, sobre les seves dependències i procés de superació. Ara, el tàndem actor-director tornen, però al cinema, amb Esta soledad, adaptació de l’obra teatral Fuga de cuerpos, de María Velasco. Té de protagonistes «en Leo (Oriol Pla) i la Lorea (Marina Salas): la seva història d’amor de cinc anys s’ha acabat, s’havien estimat i potser encara s’estimen; però han trencat. Ell té el pare malalt i un distanciament emocional; ella tira com pot, entre feines mal pagades i crisis personals. Tots dos s’enfronten a la solitud, la inestabilitat i uns sentiments que encara no han aconseguit resoldre»
El basc Javier Giner (Barakaldo, 1977) explica -al dossier de premsa- que allò que li ha interessat no és l’instant en què tot s’ensorra en una parella: «El que de debò m’emocionava era observar les ruïnes, allò que en queda després: el ressò de l’amor quan una relació ja s’ha acabat. Com continua organitzant furtivament les nostres accions, els nostres vincles, la manera com ocupem els espais, busquem l’altre o recordem sense voler. Allò que la història explora realment és la confusió vital, la intempèrie emocional i el dolor domèstic —íntim i silenciós— que arriben després d’una ruptura». Esta soledad s’acaba de preestrenar a Catalunya al marc del festival Temporada Alta, després d’haver-se donat a conèixer mundialment a Sant Sebastià 2026 · New Directors.
De Javier GINER, Esta soledad — This Solitude
Producció: País Basc i Espanya. Any: 2026. Durada: 1h50. Versió original: en espanyol i basc. Especificacions tècniques: Color.
Sinopsi: En Leo i la Lorea s’han estimat. Potser encara s’estimen. Però alguna cosa dins seu s’ha trencat. La seva relació, després de cinc anys, s’ha acabat. Ell carrega amb el seu pare malalt, atrapat entre la responsabilitat i una desconnexió emocional que li pesa. Ella, embolicada entre feines mal pagades i crisis personals, intenta refer-se sense saber gaire bé per on començar. Són dos cossos cansats i sols, travessats per la precarietat, per allò que no s’ha resolt, per l’herència emocional d’una generació que sembla arribar sempre tard a tot: a l’amor, a l’estabilitat, a la maduresa, a la calma, a la satisfacció personal.
Tràilers: VO, VOSF, VOSI, VOSA.
Amb: Oriol Pla (Leo), Marina Salas (Lorea), Gemma Martínez (Irati), Kai Etxaniz (Gabriel), Itziar Lazkano (la mare de Lorea), Ione Irazábal (Nekane), Juan Viadas (el pare de Leo), Mikel Bustamante (Harkaitz), Ainhoa Artetxe (Maialen), Miren Gaztañaga (Itsaso), Felipe Loza (el pare de Lorea).
Guió: Javier Giner, Luisa Matienzo; adaptació de l’obra teatral Fuga de cuerpos, de María Velasco. Muntatge: Roberto Bra. Fotografia: Lali Rubio. Música original: Claudia Lively (Claudia Torrente Solés).
Ajudants de direcció: Pedro Telechea, Laia Bellés. So directe: David Cano. Muntatge de so: Fede Pájaro. Mescles de so: Fede Pájaro. Càsting: Jose Cerqueda. Maquillatge: Judith Imbernon, Josele Blasco. Perruqueria: Iker Álvarez. Vestuari: Ibai Labega. Direcció artística: Anna Chwaliszewska.
Direcció de producció: César Martínez. Ajudants de producció: Alonso Barceló, Álvaro Santos. Producció: Miguel Torrente , Ramiro Robles , Javier Pérez de Silva. Coproducció: Miguel Ángel Poveda, Aitor Negrete. Producció executiva: Luisa Matienzo. Companyies productores: Fuga de cuerpos AIE** (basca – prod. majoritària), Balance Media Entertainment (espanyola), La Embajada TV** (espanyola), Basajaun Filmak ** (basca)
Rodatge: Del 28.07.2025 al 26.09.2025, a Bilbao, Sestao, Getxo, Zaratamo.
Enllaços:
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné.
Festival d’estrena mundial: Sant Sebastià 2026 · New Directors. Festival de preestrena a Catalunya: Temporada Alta,. Premi destacat: pendent. I també: Altres reconeixements.
Informació: Wikipedia (ang) | Variety · Etiqueta ‘This Solitude’ (ang), Audiovisual451 (esp), Academia del Cine (esp).
Distribuïdores i estrena als cines:
Mercat espanyol, D: Filmax, E: 30.10.2026. Mercat francès, D: pendent, E: pendent. Mercat italià, D: pendent, E: pendent. Mercat anglès, D: pendent, E: pendent. Mercat EUA, D: pendent, E: pendent. Vendes internacionals: Filmax International*.
Cines de referència d’aquest blog:
La projecten en VO: CineBaix (St Feliu de Llobregat), Cinemes Girona (BCN), Verdi (BCN), Renoir (BCN), Screenbox (Lleida), Bages Centre (Manresa), Imperial (Sabadell), Rivoli (Palma), ABC Park (València), ABC Gran Túria (València)
Cineclubs: pendent.
Crítiques, articles i entrevistes sobre el film:
«Té la qualitat de situar-se a contracorrent de tot, cosa que sempre s’ha de rebre de bon grat. Ambientat en una Bilbao grisa, possiblement als anys 80 del segle passat, traça el relat de dos personatges igualment immersos en una existència grisa i amarga, amb poques possibilitats d’escapar-ne. Per concepció general, referències i estil visual, sembla una pel·lícula d’un altre temps, ni moderna ni postmoderna, ni clàssica ni tributària de cap moda. Es concentra en els seus dos personatges, es construeix a partir de les interpretacions d’Oriol Pla (..) i de Marina Salas (..) i no dissimula la seva inclinació teatral. [Esta soledad], un bon títol, directe com un cop de puny i que no pretén amagar la càrrega emocional en la deriva dels dos personatges. El llargmetratge documenta l’intent de tots dos de recuperar-se i refer-se, per separat, tot i que el que van tenir té un pes insondable durant tota la història»
Crítica (⊄) de Quim Casas, al diari El Periódico, 30.10.2026
«Tot i que trontolla en els moments més pujats de to, Esta soledad es desplega amb una força i un convenciment poc habituals en una opera prima. [La pel·lícula] engega amb una actuació com a clown del Leo. Resulta apassionant el joc de contrastos entre l’Oriol Pla desencadenat quan el seu personatge s’entrega a la seva passió, fer teatre com a pallasso, i el Pla més íntim que atorga profunditat emocional al Leo fora dels escenaris. Una altra classe magistral d’interpretació, explícita com a tal en una seqüència, de l’actor català»
Crítica (⊄) d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara, 29.10.2026
«En el seu primer llargmetratge cinematogràfic, Giner ha renovat la confiança en els dots dramàtics d’Oriol Pla. Aquest, en la seqüència inicial, fa un monòleg teatral en què sembla exhibir la seva comicitat, però, encara que es posi un nas de pallasso que serà un motiu recurrent, ho fa amb una tensió que anuncia el drama del personatge, Leo, que hi interpreta. De fet, en el film hi ha dues experiències dramàtiques paral·leles. L’altra és la de Lorea, que, interpretada per Marina Salas, ha trencat amb Leo sense que se sàpiguen gaire els motius de la ruptura. Esta soledad transcorre a Barakaldo, d’on és Javier Giner, que, amb un realisme sec, vol fer present les frustracions de part d’una generació que, a la trentena, viu en la precarietat. Amb la mort del pare, Leo descobreix un secret familiar que li canviarà la vida. Lorea, sense el suport afectiu dels pares, s’aferra estranyament a una expresa. En les relacions que estableixen, i els seus canvis emocionals, hi ha alguna cosa que, com si no s’hagués treballat prou i no se li donés temps, no resulta gaire creïble pel que fa a Leo i Lorea.
Crítica (⊄) d’Imma Merino, al diari El Punt Avui, 30.10.2026
«(..) En el terreny formal, la pel·lícula, que relata allò que els passa a dos personatges després d’una ruptura sentimental, transita per uns camins bastant allunyats d’aquella efervescència narcisista en la qual la sèrie [Yo, adicto] trobava la seva raó de ser. És més continguda, més circumspecta, més “cap endins”. Més profunda. Giner considera que les dues pel·lícules constitueixen dues maneres diferents d’explicar una mateixa realitat: la necessitat de reconstruir-se després d’una devastació personal. En qualsevol cas, està clar que les ficcions audiovisuals són les eines que utilitza Javier Giner per explicar-se a si mateix. “No et puc dir quina de les dues és més autobiogràfica, perquè totes dues soc jo. A més, hi ha vasos comunicants, especialment temàtics, que les uneixen i que em travessen, com la salut mental, la família, les crisis…, mil coses”. La precarietat emocional dels personatges es correspon amb la precarietat laboral (i d’habitatge) en què transcorren les seves vides. “Per a mi era cabdal reflectir això –assegura el director–. Jo no volia fer una tesi sobre l’estat de les coses, perquè aquesta no és una pel·lícula-missatge, però sí que volia reflectir la realitat. Jo em sento molt més a prop de la persona que fica la pota, que no té respostes i que simplement fa el que pot, que de l’heroi. Llavors, ¿per què només posem el focus en les històries aspiracionals que ens estan creant tanta frustració? També és cruament realista el retrat que la pel·lícula fa de l’entorn urbà en què es mouen els personatges, un Bilbao gris de barris obrers i perifèrics, molt allunyats de la postal turística. “Tenia un desig molt fort no només d’explicar Bilbao, sinó també d’explicar el marge esquerre de Bilbao, que és la zona de classe obrera d’on jo provinc. A mi em passa últimament que l’únic Bilbao que veig a la pantalla i que reconec com a real és el que reflecteix Alauda [Ruiz de Azúa, directora de Los domingos]. Una pregunta que em feia tota l’estona és: ¿per què hem de filmar el Guggenheim cada vegada que anem a Bilbao? Un pilar fonamental d’Esta soledad és la feina excel·lent d’Oriol Pla i Marina Salas, amb els quals el director va assegurar que sentia una connexió especial. “Són companys de vida, amics íntims, actors que admiro amb bogeria, dos portents de la interpretació”»
Article (⊄) de Rafael Tapounet, al diari El Periódico, 30.10.2026
«Un bon grapat de pel·lícules han portat Marina Salas (Cornellà de Llobregat, 1988) als festivals de cinema i a les pantalles comercials els dos darrers anys: Corredora, También esto pasará, Esmorza amb mi… Ella també reivindica, però, molta feina que fa al teatre i al cinema que no té tanta visibilitat. A Esta soledad interpreta una escriptora amb dificultats per viure de la seva feina que acaba de trencar amb la parella, un actor que viu també una situació precària (Oriol Pla)» | «[BS:] La pel·lícula retrata una generació que coneix a la vida real? [MS:] Sí, entenc molt bé aquests personatges. Al final, estem envoltats d’amics que intenten viure de la seva feina. I no és fàcil viure’n. És el que li passa a més de la meitat de la població, diria. Sé perfectament qui són el Leo i la Lorea. Els pots canviar el pentinat, la roba i el context, si vols, però els reconec perfectament. Hi ha molt poca gent que aconsegueixi guanyar-se la vida treballant com a artista, escrivint llibres o fent d’actor. [BS:] La vostra manera d’actuar i la posada en escena són seques, incòmodes. Són el reflex del malestar dels personatges? [MS:] Sí, els cossos no estan del tot bé. Si t’hi fixes, ella també s’autoinfligeix dolor, de vegades. No es veu directament, però se’n veuen les marques. Són cossos que no estan bé amb si mateixos. Estan adolorits, estan sols i s’estan trobant, també. També hi ha molt silenci i una relació molt particular amb l’espai. Crec que el director volia expressar una mena de dolor no verbalitzat, fer-lo present no tant a través de les paraules com del cos, i de la relació del cos amb l’espai i amb la soledat que aquest espai transmet.(..) [BS:] Aquesta escena inicial de sexe al cotxe ja apunta que el personatge està en un moment en què explota, està clarament en crisi. [MS:] Sí. També parla del tarannà del personatge. Està escrit així: és una dona amb un món interior molt fort, molt feminista i amb molts problemes per gestionar-se a si mateixa. Crec que la pel·lícula comença amb una declaració d’intencions»
Entrevista (⊄) de Bernat Salvà [BS] amb l’actriu Marina Salas [MS], al diari El Punt Avui, 30.10.2026
PENDENT DE COMPLETAR
Comentari meu:
Pendent.
—
PORTADA: Cartell del film, gentilesa de Filmax (DE)
