Se sol acusar el Festival de Canes de tirar sempre de noms (de directors) habituals i és ben cert que hi ha autors que es pot dir que no hi falten mai, especialment a la Competició. Els organitzadors se solen defensar al·legant que ells compten amb aquests cineastes de primera fila, que els segueixen i en propulsen l’obra (important) cap a la difusió mundial i que no tindria sentit decantar-los pel fet que ja hi hagin estat seleccionats en edicions anteriors. Raó no ens en falta, però, per altra banda, els pesa l’ombra d’un cert mimetisme a l’hora d’elaborar la seva esbombada Selecció Oficial, en què s’hi va trobant (cada vegada més) manca de risc, aposta per segons què, no prou reflex de la creixent puixança del cinema fet per dones, reticència a incorporar-hi òperes primes i documentals… Però permeteu-me el següent comentari:
Quan m’he estat documentant sobre les pel·lícules que han triat per a la Competició d’aquest 2026, he de confessar que m’he endut una agradable sorpresa. Ja no es tracta de si els seus autors són més o menys coneguts o habituals (Almodóvar, Farhadi, Dhont, Gray, Hamaguchi, Kore-eda, Mungiu, Nemes, Pawlikowski, Sachs, Sorogoyen i Zvyagintsev; sense oblidar els Arthur Harari, Marie Kreuzer o Na Hong-jin), sinó que, a priori, la grandíssima majoria d’aquests seus films em resulten molt (i molt) atractius (per les temàtiques que toquen, pel que s’intueix de coherència amb les respectives filmografies, pels referents corresponents…). Atenció especial em mereixen les del sensible i elegant, subtil Lukas Dhont (el de “Close” i “Girl”); la nova capbussada en el món del crim i les tensions familiar del nord-americà James Gray; la de l’Asghar Farhadi explorant el potencial cinematogràfic del so, comptant amb Isabelle Huppert i inspirant-se en l’enyorat Kieslowski; la nova incursió darrere la càmera de l’actor i impecable guionista Arthur Harari (després de la molt estimable “Onoda”); el grandiós Ryûsuke Hamaguchi parlant de la mort, en una producció molt francesa, igual que el romanès Cristian Mungiu també ha sortit de la seva Romania per anar a Noruega i seguir posant sobre la taula qüestions com el pes de la religió, la responsabilitat dels pares en l’educació dels fills, la xenofòbia, la deriva reaccionària a Europa..; l’esperadíssima exploració de la vida de Thomas Mann a l’Alemanya de la postguerra, la postura de la seva família contra el règim nazi i el seu viatge a l’exili, que ha fet el polonès Pawel Pawlikowski (el de “Cold War” i “Ida”); el “ball” entre malaltia i mort, entre bellesa i amor, ambientat a la Nova York dels anys vuitanta, a càrrec de potser el millor cineasta ‘queer’ del moment, Ira Sachs; el que n’haurà fet Rodrigo Sorogoyen (el d’ “As bestas”) amb un argument similar al de “Valor sentimental”, tanmateix concebut molt abans de conèixer’s el film de Joachim Trier; m’intriga saber si l’honagrès László Nemes, tan dur i rigorós, admirable, al seu film sobre l’Holocaust (“El fill de Saül”) haurà estat a l’alçada i no ha caigut en l’hagiografia en tractar l’heroica figura del resistent contra els nazis Jean Moulin…
Certament, més dubtes em genera la selecció francesa, perquè han entrat en Competició directors gals de curta trajectòria, que els fan fer un salt de gegant, en una aposta dels programadors de Canes, que ara mateix no tinc clar si és perquè no tenien res millor per triar o un decidit suport a una nova fornada dels “seus” compatriòtics cineastes. És clar que, cal remarcar-ho, en la mateixa línia han escollit les noves dels Javis (espanyols) i de l’alemanya Valeska Grisebach (la de “Western”). O fins i tot la de l’austríaca Marie Kreutzer, que si bé està més rodada, no deixa que se l’ha reconegut internacionalment tot just fa dos anys, amb la que va fer al voltant de la figura de l’emperadriu Sissi.
Us convido a llegir la informació (més detallada) que he anat recollint sobre tots els films la Competició de la 79a edició del Festival de Canes!
Les pel·lícules de la Competició:
22 títols en total, dels quals 5 són dirigits per dones. No hi ha cap òpera prima, ni cap documental. La majoria, coproduccions procedents de molts països, amb (com sempre) una quota molt alta de presència de companyies productores franceses i amb una implicació es pot dir absoluta dels agents europeus de vendes internacionals dels drets cinematogràfics. I com que, mediàticament sempre se’n queixen: sí, tan sols dues pel·lícules dirigides per nord-americans.
De Pedro ALMODÓVAR, Amarga Navidad — Autofiction — Bitter Christmas.
♦ L’Almodóvar i la seva nova pel·lícules desembarquen al mercat francès i ho fa pel gran aparador que és el Festival de Canes, estratègia de promoció fílmica que sempre li ha funcionat comercialment molt bé. “Amarga Navidad”, rebatejada com “Autofiction”, anirà de la Croisette, de seguida, als cines francesos, que l’estrenen el 20 de maig. La potent distribuïdora Pathé Films, no només li ha canviat el títol, també la ven amb una sinopsi que, efectivament, posa l’accent en l’”autoficció” que és aquesta pel·lícula: l’actor argentí Leonardo Sbaraglia hi encarna una mena d’alter ego del manxec, interpretant-hi un cineasta veterà i guardonat que és en hores baixes i va escrivint un guió (de ficció) a partir de les vivències (reals) dels que l’envolten.
Producció: Espanya. Any: 2026. Durada: 1h51. Versió original: en castellà.
Sinopsi (amb que es presenta al mercat francès): En Raúl Durán (Leonardo Sbaraglia) és un cineasta de culte en plena crisi creativa. Quan un drama colpeja una de les seves col·laboradores més properes, s’hi inspira, tot escrivint la seva propera pel·lícula. De mica en mica, s’imagina l’Elsa (Bárbara Lennie), una directora en ple procés d’escriptura, el recorregut de la qual comença a reflectir el seu. Ambdós cineastes esdevenen les dues cares d’un mateix personatge, en un joc de miralls on la impudícia de l’autoficció revela tant com destrueix. Però fins a quin punt es pot arribar per explicar una història? Tràilers: VOE, VOSF, VI.
Amb: Bárbara Lennie, Leonardo Sbaraglia, Aitana Sánchez-Gijón, Victoria Luengo, Patrick Criado, Milena Smit, Quim Gutiérrez, Rossy de Palma, Carmen Machi, Gloria Muñoz, Antonio Araque.
Guió: Pedro Almodóvar. Muntatge: Teresa Font. Fotografia: Pau Esteve Birba. Música original: Alberto Iglesias.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA. AlloCiné, MyMovies. En aquest blog, prèviament: Fitxa de la pel·lícula | Comentari | Recull d’articles d’altri: Altres veus i declaracions. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Warner Bros. Mercat francès, D: Pathé Films. Mercat italià, D: Warner Bros. Italia. Mercat EUA, D: Sony Pictures Classics. Vendes internacionals: Film Factory.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Charline BOURGEOIS-TACQUET, La Vie d’une femme —
♦ Aquesta pel·lícula, que gira al voltant d’una cirurgiana parisenca de cinquanta-cinc anys (Léa Drucker), ben situada però a qui tot li trontolla, «explorant el col·lapse de les certeses i el pes de les decisions de la vida» (MM), és el segon llargmetratge de l’actriu Charline Bourgeois-Tacquet, després de Les Amours d’Anaïs — Els amors de l’Anaïs — Los amores de Anaïs — Gli amori di Anaïs (2021) «comèdia literària sobre el poder del desig (..), que segueix la vida amorosa d’una apressada dona de trenta anys (..), a mida d’Anaïs Demoustier» (L’H), pel·lícula estrenada a la sessió especial del 60è aniversari de la Setmana de la Crítica de Canes, on, per cert, anteriorment havia guanyat el permi Rail d’Or amb el curt Pauline Asservie (2018), sobre una dona (Anaïs Demoustier) que, sense notícies del casat amb qui té una aventura, passa per les mil i una fases de l’obsessió amorosa.
Producció: França (89,99%), Bèlgica (10,01%). Any: 2026. Durada: 1h38. Versió original: en francès.
Sinopsi: Gabrielle (Léa Drucker) té cinquanta-cinc anys. No té fills. És cap de servei de cirurgia a París. Estima el seu marit. Es cansa del seu amant. L’Alzheimer de la seva mare empitjora. L’hospital públic s’ensorra. El seu amic més preuat trontolla. La novel·lista que ha vingut a observar-la treballar per escriure un llibre ocupa cada cop més espai a la seva vida. Res no és evident, però la Gabrielle no és de les que es deixen vèncer. La Gabrielle ha decidit ser feliç.
Amb: Léa Drucker, Mélanie Thierry, Charles Berling, Laurent Capelluto, Marie-Christine Barrault, Yumi Narita.
Guió: Charline Bourgeois-Tacquet, en col·laboració amb Fanny Burdino. Muntatge: Clément Pinteaux. Fotografia: Noé Bach. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies |Productores: Les Films Pélleas (francesa), Versus Production (belga). Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Pyramide. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: B for Films.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Javier CALVO i Javier AMBROSSI, La bola negra — The Black Ball.
♦ Amb el seu segon llargmetratge, els Javis, tot un fenomen audiovisual i mediàtic que ha traspassat els Pirineus, entren a la Competició del Festival de Canes (de la mà d’Almodóvar, Movistar Plus i la francesa Le Pacte), amb aquest film, que explora temes com la sexualitat, el rebuig o viure als marges, narrant les vides interconnectades de tres homes en tres èpoques diferents de la història d’Espanya: 1932, 1937 i 2017 i que protagonitza el cantant i guitarrista de Benicàssim, resident a Barcelona, de moda entre adolescents i a les xarxes, Guitarricadelafuente, que, per cert, i ho esmento en relació amb la temàtica de “La bola negra”, s’ha declarat públicament gai. Han pres com a punt de partida La bola negra, obra inacabada de temàtica homosexual de Federico García Lorca, que va començar a escriure poc abans que els feixistes l’assassinessin i en la qual, al protagonista, gai, el rebutgen d’un casino per la seva condició sexual (i d’aquí, el símbol de la bola negra del títol). Algunes fonts, assenyalen com a coguionista del film el dramaturg Alberto Conejero, autor de l’obra de teatre La piedra oscura, de 2015, que tracta sobre l’última nit de Rafael Rodríguez Rapún, parella de Lorca, abans de ser afusellat pels franquistes, l’agost de 1937, i que, a la cel·la, greument ferit, estableix amistat amb el seu guardià, un soldat atordit, gairebé adolescent. Al Javi Calvo (Múrcia, 21.01.1991) se’l va conèixer de jove, encarnant un xicot gai a la popular sèrie Física o Química (2008-2011), però, tot i que ha anat fent algunes interpretacions, s’ha anat decantant cap a la diguem-ne creació audiovisual, amb el seu home (fins fa poc), Javier Ambrosi (Madrid, 24.06.1984), qui, format en periodisme i dramatúrgia, va començar a actuar ben aviat, sobretot en sèries televisives, però també al cinema. Els dos ‘Javis’, ja al 2013, van dur a escena la peça teatral (musical) La llamada, «un cant a la llibertat i a l’amor (..) que toca temes com el pas de l’adolescència, l’amistat i l’amor»(Wk), amb gran èxit, que desembocà en una versió a l’Off Broadway el 2024, si bé abans hi hagué l’adaptació a la gran pantalla, amb La llamada — Holy Camp (2017), evidentment musical, amb les dues adolescents rebels que passen l’estiu en un campament catòlic, pel·lícula de notable èxit comercial i guanyadora del premi del públic als Gaudí (on tenia 3 altres nominacions, entre les quals la de Millor Film en Llengua No Catalana) i premiada amb el Goya a la Millor Cançó (però hi tenia 4 altres nominacions, entre les quals, la de Millor Direcció Novella). La popularitat dels Javis i, en bona mesura, el reconeixement i interès que se’ls dispensa, rau en les seves sèries televisives Paquita Salas (2016-2019), Veneno (2020) i, sobretot, La Mesías (2023), rodada a Catalunya, que es va estrenar a la Secció Oficial (Fora de Concurs) del Festival de Sant Sebastià, abans que s’emetés per Movistar Plus i que compta amb la intervenció del carismàtic Albert Pla i el protagonisme del gran Roger Casamajor, en el paper de l’Enric, un home turmentat per l’infantesa marcada pel fanatisme religiós i el jou d’una mare amb deliris messiànics, que queda molt afectat per un vídeo viral d’una banda de pop cristiana formada per cinc germanes.
Producció: Espanya (El Deseo, Suma Content Films, Movistar+), França (Le Pacte). Any: 2026. Durada: 2h37. Versió original: en castellà.
Sinopsi: Les vides interconnectades de tres homes en tres èpoques diferents. Tres existències íntimament lligades per la sexualitat i el desig, el dolor i l’herència; i una de les últimes obres, inacabada, de Federico García Lorca.
Amb: Guitarricadelafuente, Miguel Bernardeau, Carlos González, Milo Quifes, Penélope Cruz, Lola Dueñas, Glenn Close, Lorenzo Zurzolo.
Guió: Javier Calvo, Javier Ambrossi, Alberto Conejero (?). Muntatge: Alberto Gutiérrez. Fotografia: Gris Jordana. Música original: Raül (Refree) Fernández Miró.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, , AlloCiné, Unifrance, MyMovies. Productores: Suma Content (prod dels Javis i cia.) | Informació: e·cartelera 22.01.2025, sobre Guitarricadelafuente. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Elastica. Mercat francès, D: Le Pacte. Mercat italià, D: Movies Inspired. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: Goodfellas.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Lukas DHONT, Coward.
♦ Durant la Primera Guerra Mundial, un jove soldat vol demostrar el seu valor al front i, a la rereguarda coneix un company que malda per remuntar la moral de les tropes: és “Coward”, sobre la qual, el seu autor, Lukas Dhont ha declarat: «Coward és l’obra de molts i el meu projecte més ambiciós fins ara. Una pel·lícula sobre l’amor i la mort, la creació i la destrucció. Una pel·lícula sobre la supervivència i sobre com, de vegades, fins i tot en la foscor, alguna cosa bella aconsegueix créixer. Coward és un homenatge a aquells que, al llarg dels segles, van ser enviats a lluitar —i a aquells que van intentar escapar-ne a qualsevol preu» (TR). Amb aquesta, és la tercera vegada que en Lukas Dhont entra a la Selecció Oficial del Festival de Canes: la seva òpera prima, la subtil, delicada i elegant Girl (2018), sobre una prometedora ballarina adolescent que s’inscriu en una prestigiosa escola de ballet mentre lluita amb la seva disforia de gènere, es va projectar a Un Certain Regard i va guanyar la Càmera d’Or, i, amb la sensible i bellíssima Close (2022), sobre l’amistat ‘traïda’ entre dos noiets amb vincle molt íntim, ja va ser a la Competició i hi va rebre l’importantíssim Grand Prix, preludi d’una gran carrera del film pertot arreu i de la nominació a l’Oscar de Millor Pel·lícula internacional
Producció: Bègica (56,82%), França (33,18%), països Baixos (10%). Any: 2026. Durada: 2h. Versió original: en francès i holandès.
Sinopsi: 1916. Primera Guerra Mundial. Front belga. En Pierre (Emmanuel Macchia) acaba d’incorporar-se a les tropes, impacient per demostrar el seu valor. A la rereguarda, dins l’equip de proveïment d’aliments i material, en Francis (Valentin Campagne) organitza espectacles per mantenir alta la moral dels soldats. Mentre els combats fan estralls, cadascú intenta escapar de la brutalitat de la guerra, encara que sigui per un instant.
Amb: Emmanuel Macchia, Valentin Campagne, Jonas Wertz
Guió: Lukas Dhont, Angelo Tijssens. Muntatge: Alain Dessauvage. Fotografia: Frank Van Den Eeden. Música original: Valentin Hadjadj.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: The Reunion (belga), Versus Production (belga), Lumen (francesa), Topkapi Films (holandesa). Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Diaphana Distribution. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: The Match Factory.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
D’ Asghar FARHADI, Histoires parallèles — Historias paralelas —
♦ Isabelle Huppert interpreta aquí el paper d’una escriptora que, buscant inspiració per a la seva nova novel·la, comença a espiar els veïns de l’altra banda del carrer. Encapçala, Huppert, un repartiment excepcional, amb grans noms del cinema francès actual, com ara Virginie Efira, Vincent Cassel, Pierre Niney o Adam Bessa, i, la cirereta del pastís, l’eterna Catherine Deneuve, en una participació especial. Rodada a París, “Histoires parallèles” adapta lliurement un episodi del “Decàleg” de Kieślowski, el coguionista del qual, Krzysztof Piesiewicz, s’ha implicat en la producció executiva d’aquest film de Farhadi, que té, a la banda sonora, la música de Zbigniew Preisner per a aquella sèrie del cineasta polonès. Explica Asghar Farhadi: «Abans fins i tot de rodar Un heroi — Un héroe — Un héros — Un eroe (2021), una companyia nord-americana m’havia contactat per proposar-me de dirigir una sèrie a partir del Decàleg [1989-1990]. Vaig refusar ràpidament, perquè no volia treballar en una sèrie. Tanmateix, durant una videotrucada amb Krzysztof Piesiewicz, el guionista de Kieślowski, hi vaig sentir una gran proximitat. Més endavant, la companyia em va tornar a contactar per proposar-me d’adaptar un dels episodis en forma de llargmetratge. Això ja em semblava més interessant. Paral·lelament, feia temps que pensava a fer una pel·lícula sobre el so. Vaig investigar si algun episodi del Decàleg [1989-1990] em permetia explorar aquesta dimensió. L’episodi 6, que es va convertir en No amarás — Brève histoire d’amour — Non desiderare la donna d’altri [1988], parla d’un voyeur, algú que observa amb un telescopi. El seu fantasma està completament lligat a la imatge. Llavors em vaig preguntar què passava amb el so de l’altra banda, el de la persona espiada. Així va sorgir la idea de convertir aquestes persones observades en creadors de sons, en efectistes de so. Amb el meu coguionista [Saeed Farhadi], que també és el meu germà, vam començar a desenvolupar un guió al voltant del tríptic imatge-so-escriptura, en realitat una història sobre la creativitat i l’imaginari (..) En la seva identitat i en la seva textura, el cinema de Kieślowski està molt lligat al seu treball amb Piesiewicz pel guió i Zbigniew Preisner per la música. (..) Quan pensava en el que volia fer, aquesta música em venia de manera natural [i és així que Farhadi ha incorporat temes musicals del Decàleg en aquest seu film]. Em vaig desdoblar una mica. Vaig posar en escena les seqüències imaginàries a la manera de Kieślowski, perquè el meu personatge, Sylvie [Isabelle Huppert], inventa una història que s’assembla al seu univers, i vaig dirigir les seqüències del real a la meva manera» (Positif n° 783, maig de 2026 →DdP). Amb una carrera que s’enlairà amb A propòsit d’Elly (2009), Premi Millor Director a Berlín, i tocà el cel en guanyar l’Ós d’Or a la Millor Pel·lícula de la Berlinale (i els premis d’interpretació! amb Nader i Simin, una separació (2011), que després guanyaria l’Oscar, el Globus, el César… de Millor Film Estranger (o guardó de nom similar). A partir d’aquí, ja fou seleccionat sistemàticament pel Festival de Canes, recollint-hi premis als intèrprets, al guió o fins el Grand Prix (amb Un heroi — Un héroe — Un héros — Un eroe), alhora que ha tenint noves nominacions als Globus d’Or, als Oscar, als César…
Producció: França (69,67%), Bèlgica (20,04%), Itàlia (10,29%). Any: 2026. Durada: 2h19. Versió original: en francès.
Sinopsi: A la recerca d’inspiració per a la seva nova novel·la, la Sylvie espia els seus veïns de l’altra banda del carrer. Quan contracta el jove Adam perquè l’ajudi en la seva rutina diària, no té ni idea que ell li capgirarà la vida i la feina, fins que la ficció que havia imaginat supera la realitat de tots plegats. Tràiler: VOSA.
Amb: Isabelle Huppert, Virginie Efira, Vincent Cassel, Pierre Niney, Adam Bessa, India Hair; amb la participació de Catherine Deneuve.
Guió: Asghar Farhadi i Saeed Farhadi, lliure adaptació de No amarás — Brève histoire d’amour — Non desiderare la donna d’altri (K. Kieslowski, 1988) amb Massoumeh Lahidji,a l’adaptació diàlegs. Muntatge: Haideh Safiyari. Fotografia: Guillaume Deffontaines. Música original: Zbigniew Preisner. So: Pierre Mertens, Paul Heymans, Mathieu Michaux, Thomas Gauder.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies, Filmitalia | Productores: Panache Productions (belga). Informació: Variety 24.04.2025. Dossiers de premsa: Histoires parallèles.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Avalon. Mercat francès, D: Memento. Mercat italià, D: Lucky Red. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: Charades.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De FUKADA Koji, Nagi Notes — Quelques jours à Nagi — Nagidaiarī.
♦ «Del guardonat a Canes Koji Fukada, “Nagi Notes” explora l’amistat entre dues dones unides per l’art, la memòria i la família en un Japó en transformació. Les observacions magistrals de Fukada sobre gestos subtils i precisos construeixen un retrat punyent de la societat contemporània» (mk2). Ambientada al Nagi rural, a la prefectura d’Okayama, la pel·lícula segueix l’escultora Yoriko (Takako Matsu), marcada per una pèrdua no resolta, quan rep la visita de la la seva amiga i antiga cunyada Yuri (Shizuka Ishibashi), una arquitecta recentment separada, establerta entre Tòquio i Taiwan, a qui li proposa que li faci de model, transformant la trobada en una confrontació silenciosa amb la pèrdua i en una recerca interior per a totes dues. El japonès Kôji Fukada hi ha fet una lliure relectura de la peça Tōkyō Notes,del prestigiós Oriza Hirata, peça teatral ambientada en un futur proper en què una galeria d’art a Tòquio es converteix en un espai de trobada entre persones que carreguen tensions personals i socials, substituint la ciutat per l’entorn rural de Nagi, canviant la galeria urbana per un espai íntim i domèstic i centrant-ho en dues dones i la seva relació personal i emocional. Fukada (Tòquio, 05.01.1980), que havia estudiat Literatura a la Universitat Taisho i després cinema a l’escola de Tòquio -ha manifestat que el va motivar a convertir-se en director de cinema després de veure Les Enfants du Paradis (Marcel Carné, 1949) i la pel·lícula espanyola El espíritu de la colmena (Víctor Erice, 1973)-, ja havia realitzat en alguns films quan el 2005 s’incorporà com a assistent de direcció a la companyia teatral Seinendan, basada en la pràctica del gendai kōgo engeki -teatre contemporani en estil parlat- dirigida pel dramaturg Oriza Hirata, l’obra del qual ha inspirat sovint els films de Fukada, com és el cas de “Nagi Notes”. L’any passat, amb Love on Trial (2025), sobre el problema contractual d’una emergent ídol del J-Pop quan s’enamora, va ser a Cannes Première, havent estat anteriorment a la Croisette amb Harmonium (2016), premi del Jurat d’Un Certain Regard, i en selecció oficial l’any del no-festival “cannoise” per la COVID, amb Suis-moi, je te fuis —Honki no shirushi (2020). Al Festival de Locarno hi va competir amb
Producció: Japó, França. Any: 2026. Durada: 1h50. Versió original: en japonès.
Sinopsi: La Yuri, arquitecta divorciada, visita la seva antiga cunyada Yoriko, escultora establerta al poble de Nagi. Aquesta estada, inicialment concebuda com una simple pausa, pren un gir inesperat quan la Yuri accepta posar per a ella. Al llarg de les sessions, els silencis s’omplen de records i un vincle profund, durant molt de temps enterrat, ressorgeix entre les dues dones. Lluny de l’enrenou de Tòquio, la Yuri es deixa endur per la dolçor del dia a dia rural i per la vida dels habitants. Els dies passen, com si alguna cosa, aquí, la convidés a quedar-s’hi.
Amb: Takako Matsu, Shizuka Ishibashi, Kenichi Matsuyama, Kawaguchi Waku, Kiyora Fujiwara, Sawako Fujima.
Guió: Koji Fukada, lliure relectura de l’obra teatral Tōkyō Notes d’Oriza Hirata. Muntatge: Sylvie Lager. Fotografia: Hidetoshi Shinomiya. Música original: Pei Chin Lee.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, Wikipédia, MyMovies | Productores: Survivance (francesa). Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Art House. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: MK2.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De James GRAY, Paper Tiger.
♦ Sens dubte, en una edició del Festival amb escassa presència de cinema nord-americà, els ulls estan posats especialment en aquesta pel·lícula de James Gray, que hi arriba amb rebombori de ser “la millor fins ara de James Gray”, “un film ‘indie’ de debò” i que compta amb la distribució als EUA de Neon, que ha dut a aquell país les 6 darreres Palma d’Or de Canes: Paràsits (Bong Joon Ho, 2019), Titane (Julia Ducournau, 2021), El triangle de la tristesa (2022), Anatomia d’una caiguda (2023), Anora (2024), Un simple accident (2025). Certament, la temàtica de “Paper Tiger” és molt James Gray: dos germans, empesos pel somni americà s’emboliquen en un complot de la màfia russa que terroritza als de casa seva i el vincle familiar s’esquerda, apareixent el fantasma de la traïció..; és a dir: cinema negre, la família amb els seus forts vincles i/o la seva explotació o (des)afecció, la traïció… I, en aquesta ocasió, amb Adam Driver, Miles Teller i Scarlett Johansson encapçalant-ne el repartiment. En «Gray és un habitual de Canes des de fa anys i és especialment estimat a França. Amb el temps, ha portat cinc pel·lícules a la Croisette — Armageddon Time [2022], The Immigrant [2013], Two Lovers [2008], We Own the Night [2007] i The Yards [2000]— i també va formar part del jurat de Canes el 2009, quan Isabelle Huppert n’era la presidenta» (V).
Producció: EUA. Any: 2026. Durada: pendent. Versió original: en anglès.
Sinopsi: Dos germans persegueixen el somni americà, però mentre intenten obrir-se camí en un món cada vegada més perillós de corrupció i violència, es troben ells i la seva família brutalment terroritzats per la màfia russa. El seu vincle comença a esquerdar-se, i la traïció — abans del tot impensable — esdevé ara massa possible.
Amb: Adam Driver, Miles Teller, Scarlett Johansson, Joel Marsh Garland, Raphael Corkhill, Meredith Holzman, Cindy Katz, Patrick Murney, Jeff Adler, Rosslyn Luke, Dimiter D. Marinov, Yelena Solovey, Yavor Vesselinov.
Guió: James Gray. Muntatge: Scott Morris. Fotografia: Joaquín Baca-Asay. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa. Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies | Informació: Variety 22.04.2026. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: SND. Mercat italià, D: 01 Distribution. Mercat EUA, D: Neon. Vendes internacionals: pendent.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Valeska GRISEBACH, The Dreamed Adventure — — Das Geträumte Abenteuer.
♦ Història d’una dona que accepta un acord per ajudar un vell conegut i entra en un terreny perillós… ambientada a la frontera entre Bulgària, Grècia i Turquia, signada per l’alemanya Valeska Grisebach (Bremen, 04.01.1968), si bé la productora principal de la pel·lícula en remarca la co-autoria de Lisa Bierwirth -coneguda per la seva òpera prima Le Prince (2021)-. Formada a l’acadèmia de cinema de Viena, al departament de Direcció, sota la direcció, entre d’altres, de Michael Haneke, Grisebach va debutar amb la guardonada Mein Stern (2001). Al cap de cinc anys, amb el seu segon llarg, Nostalgia — Désir(s) — Sehnsucht (2006), va participar a la Competició de Berlín i fou premiada a certamens com el BAFICI, Xixón, Varsòvia… I va tardar molt a presentar el seu tercer, Western (2017), això sí, li’l van seleccionar a Un Certain Regard. Sense alterar el seu ritme, és doncs 9 anys després que estrena el quart, ara a la Competició de Canes. A la producció de “The Dreamed Adventure”, entre d’altres, ha comptat amb la cineasta Maren Ade.
Producció: Alemanya (65,06 %), França (14,76 %), Àustria (10,13 %), Bulgària (10,05 %). Any: 2026. Durada: 2h42. Versió original: en búlgar.
Sinopsi: En una ciutat fronterera del sud-est de Bulgària, una dona (Yana Radeva) s’implica en un negoci il·legal per ajudar un home amb qui comparteix un vincle especial. Emprenent una aventura perillosa en lloc seu, acaba enfrontant-se tant als seus propis desitjos com al seu passat.
Amb: Syuleyman Alilov Letifo, Yana Radeva, Velko Frandev.
Coautora: Lisa Bierwirth. Guió: Valeska Grisebach, amb Lisa Bierwirth. Muntatge: Jil Lange. Fotografia: Bernhard Keller. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Komplizen Films (alemanya), Kazak Productions (francesa), Miramar Film (búlgara), Panama Film (austríaca), New Matter Films (alemanya) | També: Institut del Cinema Austríac| Informacions: Ioncinema 05.07.2022, Cineuropa 29.06.2022. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: pendent. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: The Match Factory.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De HAMAGUCHI Ryûsuke, Soudain — Kyū ni guai ga waruku naru
♦ El japonès Ryūsuke Hamaguchi va sacsejar la cinefília mundial el 2021, amb l’extraordinària Drive my car, que es va presentar a la Competició de Canes, on, per aquelles coses que passen, el Jurat només li va concedir el premi al Millor Guió; però la crítica internacional no dubtà a atorgar-li el seu prestigiós Premi FIPRESCI i, evidentment, el religiós Jurat Ecumènic també la va honorar, amb tota justícia, amb el seu màxim reconeixement: era el preludi de l’enorme repercussió d’aquesta pel·lícula pertot arreu, culminada amb l’Oscar a Millor Film Internacional (a més, va ser nominada a Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió Adaptat). No era, tanmateix, res que sorprengués als que ja en coneixien els títols més destacats de la seva obra anterior, com Happî awâ (2015) -una epopeia de combustió lenta que narra el viatge emocional de quatre dones de trenta i escaig anys a la boirosa ciutat costanera de Kobe-, que va obtenir una Menció Especial (pel guió) i el premi a la Millor actriu al Festival de Locarno; o Asako I & II (2018) -en què l’atzar i el pes de les decisions sentimentals entren en joc, a mesura que la noia protagonista es troba encarada successivament a dos xicots externament idèntics, dels quals s’enamora, però que tenen dos bagatges interiors diferents—, que va passar per la Competició de Canes i pel Festival de Sant Sebastià; o l’esplèndida Wheel of Fortune and Fantasy — La ruleta de la fortuna y la fantasía (2021), estrenada a la Berlinale tot just 3 mesos abans de dur a Canes Drive my car. El Jurat de Berlín s’hi va rendir, guardonant-la amb el seu Grand Prix aquest film, juganer amb l’atzar, que enfila tres contes; un triangle amorós inesperat, una trampa de seducció fallida i una trobada que ve d’un malentès; tres històries protagonitzades per dones que es mouen entre les seves eleccions i penediments. Lluny de complaure’s en l’èxit esclatat aquell any, en Hamaguchi es va posar al servei d’una història del seu músic Eiko Ishibasi, per bastir un conte de batec ecològic, un cant al vincle profund que es pot establir entre l’Home i la Natura i alhora un plany de com la voracitat capitalista pot posar en perill aquesta harmonia, a l’extansiant El mal no existeix (2023), que tot i ser menor que les seves pel·lícules anteriors (de fet, havia de ser un curtmetratge que va anar “creiexnt” a mesura que es rodava), va guanyar el Gran Premi del Jurat de la Mostra de Venècia i el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional d’aquell certamen. Hi ha doncs forta expectació davant All of a Sudden, amb què torna a la Competició de Canes, i perquè ve marcada pel fet que té important producció francesa, està rodada a París (i també a Kyoto), protagonitzada per la belga Virginie Efira i parlada en francès (tot i que s’assegura que Efira ha après el japonès per a desenvolupar el seu paper). La pel·lícula, amb guió d’en Hamaguchi i la traductora franco-japonesa Léa Le Dimna, està vagament inspirada en una col·lecció de cartes reals escrites entre la filòsofa Makiko Miyano, quan era malalta terminal de càncer, i l’antropòloga mèdica Maho Isono, que es van publicar al llibre You and I – The Illness Suddenly Get Worse. «La mort es converteix en un tema que discuteixen i comparteixen molt, i, gradualment, es transforma en una trobada entre dues ànimes» (V), diu Hamaguchi, «que finalment va decidir traslladar la història a França i convertir la relació epistolar en una relació real entre dues dones: una directora de teatre japonesa i una directora francesa d’una residència per a gent gran» (V). Aleshores, el cineasta, «per a crear un pont entre França i el Japó, es va decantar per un plantejamnet terapèutic anomenat ‘Humanitude9: “És un mètode francès que es va importar al Japó i que ara es practica en diversos centres, i que situa la dimensió humana al centre de les cures, per la integritat de cada ésser humà” (V).
Producció: França, Japó, Bèlgica, Alemanya. Any: 2026. Durada: 3h16. Versió original: en francès, japonès i anglès.
Sinopsi: Directora d’un centre per a persones grans, la Marie-Lou Fontaine (Virginie Efira) intenta instaurar-hi una innovadora filosofia d’atenció terapèutica (anomenada «Humanitude» i que es basa en l’escolta i la dignitat dels residents), malgrat la reticència d’una part del seu equip. La seva trobada amb la Mari Morisaki (Tao Okamoto), una dramaturga japonesa que lluita contra un càncer, li capgirarà la trajectòria. En forjar una amistat profunda, les dues dones convertiran el centre en un símbol de resistència i d’humanitat contra els límits del sistema.
Amb: Virginie Efira, Tao Okamoto, Kyozo Nagatsuka, Kodai Kurosaki, Marie Bunel, Jean-Louis Garçon, Jean-Charles Clichet, Lazare Gousseau, Jérôme Chappatte, Évelyne Istria, Elisabeth Tamaris, Aurélia Petit.
Guió: Ryūsuke Hamaguchi i Léa Le Dimna, lliurement inspirat en la correspondència entre la filòsofa Makiko Miyano i l’antropòloga mèdica Maho Isono, que es va publicar al llibre You and I – The Illness Suddenly Get Worse. Muntatge: Azusa Yamazaki. Fotografia: Alan Guichaoua. Música original: Samuel Andreyev.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Wikipedia, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: CinefranceStudios* (francesa), Heimatfilm (alemanya), Tarantula (belga), Bitters End (japonesa), Office Shirous (japonesa) | Informacions: Variety 03.02.2026, Variety 06.05.2025. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Caramel Films. Mercat francès, D: Diaphana. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: Neont. Vendes internacionals: Cinefrance International..
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
D’ Arthur HARARI, L’Inconnue — La Sconosciuta — The Unknown.
♦ Polifacètic, l’Arthur Harari és actor però, sobretot, atresora l’aval pel seu impecable treball com a guionista d’Anatomia d’una caiguda (que va escriure amb la seva dona, directora del film, Justine Triet) i de la seva Onoda, 10.000 nits a la jungla (2021) -la història del soldat japonès que segueix durant 10.000 dies a la selva filipina, al final de la II Guerra Mundial, sense saber que el seu país ja s’ha rendit-, pel·lícula seleccionada a Un Certain Regard i premiada amb el César al Millor Guió, que van signar el mateix Arthur Harari i Vincent Poymiro. De fet, ells dos són també autors del guió de L’Inconnue (conjuntament amb Lucas Harari), com ho són també del de l’òpera prima de l’Arthur, Diamant Noir (2016) -en aquest cas, amb Agnès Feuvre-, un thriller de venjança, protagonitzat per Niels Schneider, que ara torna a treballar amb Harari, donant vida a l’home pèl misteriós que un dia veu, entre una gentada, una dona (Léa Seydoux) a qui no pot deixar de mirar i de seguir… i acaba despertant-s’hi dins del seu cos. Es tracta de la lliure adaptació cinematogràfica del famós còmic Le cas David Zimmerman, coescrit per Arthur i Lucas Harari -que, per cert, va ser considerat el Millor Còmic de 2025, pel diari ARA [«Un fotògraf parisenc amb el cor trencat descobreix entre els convidats d’una festa de Cap d’Any el rostre d’una noia a qui va fotografiar fa mesos. Com hipnotitzat, la segueix i fan l’amor apassionadament. L’endemà, encara atordit, descobreix que ha intercanviat el cos amb la noia. Els germans Lucas i Arthur Harari porten el body horror al terreny de la recerca existencial i firmen un thriller absorbent i pertorbador, com un malson de Cronenberg dibuixat per Charles Burns amb una línia clara i precisa i un ús magistral del color» (Xavi Serra, diari Ara)]
Producció: França, Itàlia. Any: 2026. Durada: pendent. Versió original: en francès.
Sinopsi: En David Zimmerman (Niels Schneider) és a punt de fer 40 anys; és fotògraf, però ningú ho sap. Tot i que gairebé no surt mai de casa, uns amics l’arrosseguen a una festa descontrolada. Allà, entre la multitud, veu una dona (Léa Seydoux) i no pot deixar de mirar-la; la segueix… Unes hores més tard, David es desperta: és dins el cos de la desconeguda.
Amb: Léa Seydoux, Niels Schneider, Victoire Du Bois, Lilith Grasmug, Valérie Dréville, Victor Chakravarty, Shanti Masud, Alexandre Pallu.
Guió: Arthur Harari, Lucas Harari, Vincent Poymiro (i Justine Triet ?), adaptació del còmic Le cas David Zimmerman, dels germans Arthur i Lucas Harari. Muntatge: Laurent Sénéchal. Fotografia: Tom Harari. Música original: Andrea Poggio.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies, Filmitalia | Productores: bathysphere (francesa), To Be Continued · TBC (francesa). Coproductores: Ascent Film* (italiana), Pathé Films* (francesa), Logical Content Ventures (francesa) | Informacions: Wikipédia, . Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Pathé Distribution. Mercat italià, D: Adler Entertainment. Mercat EUA, D: Neon. Vendes internacionals: Pathé.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Jeanne HERRY, Garance — Another Day.
♦ Adèle Exarchopoulos -la gran “descoberta” de La vie d’Adèle (2013), que li valgué l’honor excepcional d’una Palma d’Or, compartida amb la no menys bella i extraordinària Lea Seydoux- és ara Garance, una jove actriu massa avesada a l’alcohol, que emprèn un trajecte de vuit anys amb tot de mudances, feina, trobades, festes i angoixes, d’alegries i cops durs..; però també una revolució íntima, amistosa i sexual, un caos… fins al límit de la mort. Li ha escrit el personatge i l’ha dirigida la francesa Jeanne Herry (19.04.1978), filla de l’actriu Miou-Miou i del cantant Julien Clerc, actriu (cinema -Louis Malle, Patrice Chéreau, Cédric Jiménez…-, teatre i televisió -telefilms i sèries-), novel·lista (8o étés -2005-) i guionista dels films que ella mateixa dirigeix, el primer dels quals va ser el curtmetratge Marcher (2009). És autora de tres llargmetratges anteriors a Garance (sovint nominats als César i mab cert impacte a la taquilla francesa): Elle l’adore (2014) -comèdia dramàtica, sobre un cantant d’èxit que ho té tot en aquesta vida, però mata accidentalment la seva parella i vol utilitzar una fan mitòmana per a esquivar-ne les conseqüències-; Pupille — En buenas manos — In mani sicuri (2018) -drama sobre un nadó no desitjat, que els serveis socials malden per a trobar-li la llar perfecte perquè l’adoptin- i Je verrai toujours vos visages — Las dos caras de la justicia —
Producció: França, Bèlgica. Any: 2026. Durada: 1h59. Versió original: en francès.
Sinopsi: La Garance (Adèle Exarchopoulos) és una actriu jove, però no una estrella. Fa tot el possible per mantenir-ho tot a ratlla: valenta, alegre, una lluitadora, i troba en l’alcohol tant combustible com un consol incondicional. La Garance canvia de vida i emprèn un viatge de vuit anys ple de mudances, feina, trobades, festes i angoixes, d’alegries i cops durs… Una revolució íntima, social i sexual. Però continua bevent, cada vegada més. Fins al límit de la mort.
Amb: Adèle Exarchopoulos, Sara Giraudeau, Sarajeanne Drillaud, Anne Suarez, Rudgy Pajany, Raya Martigny, Mathilde Roehrich.
Guió: Jeanne Herry. Muntatge: Laurence Briaud. Fotografia: Antoine Cormier. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Chi-Fou-Mi Productions* (francesa), Trésor Films* (francesa), Artémis Productions (belga). | Informacions: pendent. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: StudioCanal. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: StudioCanal.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De KORE-EDA Hirokazu, Sheep in the Box — Hako no Naka no Hitsuji (箱の中の羊).
♦ Si d’etiquetar es tracta, “Sheep in the Box”és un film dramàtic de ciènciaficció: ambientat en un futur proper, segueix una parella que, després de la mort del seu fill, intenta refer-se, reconstruir la família, acollint a casa seva un humanoide d’última generació idèntic a aquell fill difunt. O sigui que en Kore-eda segueix amb les seves habituals famílies no convencionals, els vincles emocionals fràgils entre els personatges, els diguem-ne dilemes morals… que li coneixem per Maboroshi (1995) -en què un noi se suïcida, sense ni escriure’n cap nota, deixant una dona i un nadó; presentada a Venècia- i Distance (2001) -la trobada dels familiars de les víctimes d’un suïcidi col·lectiu, al llac on van morir aquells membres d’una secta; en Competició, a Canes-, però sobretot per la magnífica — Nadie sabe — Nessuno lo sa — Dare mo shiranai (2004) -en què uns nens petits han de tirar endavant, sols, al piset de Tòquio, perquè la mare els ha abandonat; Premi Millor Actor, a Canes-, així com per Still Walking — Aruitemo aruitemo (2008) -el retrobament d’una família en l’aniversari de la mort d’un fill, en què sobreïxen els records, els afectes, les frustacions i les conseqüències del pas del temps per a tots plegats-, Air Doll — Kûki ningyô (2009) -sobre un nina inflable de tamany natural que viu en un piset de Tòquio, ni parla ni es mou, però és l’única companyia del seu amo, un home de mitjana edat; seleccionada a Un Certain Regard-, I Wish — Milagro — Kiseki (2011) -en què novament el protagonista és un nen de dotze anys, ara un que ha quedat separat de son germà arran del divorci dels pares i sent un rumor que els nous trens bala provocaran un miracle que concedeix desitjos quan es creuin a tota velocitat; Millor Guió a Sant Sebastià-, De tal pare, tal fill (2013) -cinta que narra la transformació d’un pare, sotmès a dura prova, pel que fa a la paternitat; Premi del Jurat de la Competició de Canes, presidit per Steven Spielberg, que sap que li volia atorgar la Palma d’Or i fins va planificar, després, de fer-ne una versió nord-americana-, La nostra germana petita (2015) -la saturada sensibilitat i poètica d’en Kore-eda, tractant de l’amor i els vincles familiars, al voltant de tres germanes que viuen a ca l’àvia i un bon dia es troben amb la sorpresa que els arriba una germanastra de 13 anys; Premi del Públic a Sant Sebastià-, Después de la tormenta — — Umi yori mo mada fukaku (2016) -fins i tot parlant d’un detectiu privat, en Kore-eda s’hi interessa perquè, a la mort del seu pare, aquest detectiu brega per trobar diners per a la pensió alimentària i per reconnectar amb el seu fill i la seva exdona; estrenada a Un Certain Regard-, Un assumpte de família — Manbiki kazoku (2018) -més explícit no en pot ser, el títol d’aquesta Palma d’Or de Canes (posteriorment nominada a l’Oscar Internacional): a Tòquio, una família marginal que viu de petits robatoris, acull una nena que han trobat pel carrer, morta de fred i són feliços, fins que un incident imprevist revela un secret que posa a prova els llaços que els uneixen-, La Vérité — La verdad — Le verità (2019) -fracassada incursió francesa (occidental) del cineasta, amb Catherine Deneuve, Juliette Binoche i Ethan Hawke, que va passar per Venècia i Sant Sebastià, això sí, centrada en la reunió tempestuosa d’una guionista amb la seva famosa mare i actriu, que té lloc amb el teló de fons del llibre autobiogràfic d’aquesta mare i del seu darrer paper en una pel·lícula de ciència-ficció, on interpreta la filla d’una dona que no envelleix mai-, Broker — Beurokeo (2022) -en què una mare jove es repensa haver abandonat el seu nadó, però descobreix una trama que ven, per a l’adopció, nens trobats; Premi al Millor Actor i Premi del Jurat Ecumènic de la Competició de Canes— i Monster — Monstruo — Kaibutsu (2023) -que, malgrat el Premi com a Millor Guió i la Queer Palm, a Canes, no va convèncer la crítica… ni al públic; gira sobre una mare que exigeix respostes al mestre del seu fill quan aquest comença a comportar-se de manera estranya—.
Producció: Japó. Any: 2026. Durada: 2h07. Versió original: en japonès.
Sinopsi: En un futur proper, l’Otone (Haruka Ayase) i en Kensuke (Daigo Yamamoto), una parella que està de dol per la pèrdua del seu fill, incorporen a la seva vida un humanoide idèntic al seu fill difunt.
Amb: Haruka Ayase, Daigo Yamamoto, Kuwaki Rimu, Nana Seino, Kanichiro Sato, Hinata Hiiragi.
Guió i Muntatge: Kore-eda Hirokazu. Fotografia: pendent. Música original: Yûta Bandoh.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies | Productores: Fuji Television Network (japonesa), Gaga Corporation (japonesa), Toho Co. (japonesa), Aoi Pro. Inc. (japonesa) | Informacions: pendent. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Le Pacte. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: Neon. Vendes internacionals: Goodfellas.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Marie KREUTZER, Gentle Monster.
♦ Léa Seydoux, sens dubte, una de les reines del Festival de Canes 2026 (amb permís de la deessa Catherine Deneuve, també present en aquest film), és ara una pianista de renom que, de Munic, es trasllada amb la seva família a una casa de camp, per donar suport a la seva parella, després que aquest pateixi una síndrome d’esgotament professional, sacrificant així la seva pròpia carrera en el procés. Per altra banda, l’actriu Jella Haase incorpora el personatge d’una investigadora especial que brega amb la responsabilitat de tenir cura del seu pare, en demència. Totes dues dones s’enfronten a les fosques veritats dels homes de les seves vides. Marie Kreutzer (Graz, Àustria, 1977) se centra doncs novament en dones i el seu opressiu entorn (masculí, social…), com al film que la va dur al reconeixement internacional, Corsage — L’emperadriu rebel (2022), que, tot i anar sobre Elisabet d’Àustria (Sissi), «Marie Kreuzer no vol parlar del vell i anacrònic imperi dels Habsburg sinó del somni d’alliberament d’una dona lligada que trenca des de la ficció amb tots els fermalls» (AQ). La música original de Gentle Monster la signa la cantautora francesa Camille, guanyadora de l’Oscar per la cançó El Mal, de la pel·lícula Emilia Pérez (2024), film de Jacques Audriard que també li va valer la nominació en la mateixa categoria per la canço Mi camino.
Producció: Àustria (52,33%), Alemanya (37,57%), França (10,1%). Any: 2026. Durada: 1h50. Versió original: en alemany, francès i anglès.
Sinopsi: La Lucy (Léa Seydoux), pianista reconeguda, i en Philip (Laurence Rupp) són feliços; acaben d’anar-se’n a viure amb el seu fill a una casa de camp prop de Munic. Un matí, la vida els fa un tomb quan la policia es presenta al seu domicili per detenir en Philip i requisar-li els ordinadors. Commocionada, la Lucy intenta descobrir la veritat sobre el seu marit. Qui és realment? Ha d’allunyar-lo del seu fill?
Amb: Léa Seydoux, Jella Haase, Laurence Rupp, Malo Blanchet, Anton Rubstov, Nils Strunk, Catherine Deneuve, Patrycja Ziólkowska, Sylvester Groth, Regina Fritsch
Guió: Marie Kreutzer. Muntatge: Ulrike Kofler, Myma Wolf. Fotografia: Judith Kaufmann. Música original: Camille.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Film AG Produktion (austríaca). Coproductores: Komplizen Film* (alemanya), Kazak Productions (francesa) | Informacions: Wikipedia. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Elastica. Mercat francès, D: Ad Vitam. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: mk2.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
D’ Emmanuel MARRE, Notre salut — A Man of His Time.
♦ El títol internacional, A Man of His Time, fa referència a la França del règim de Vichy, als anys quaranta, i el títol original, Notre salut, és el del tractat polític que publica aquest home “d’aquell temps”(que incorpora a la pantalla l’actor Swann Arlaud). Un home que, amb les seves conviccions patriòtiques i els seus mètodes d’enginyer veu una oportunitat en l’administració del mariscal Pétain, per a “treure França del desastre”, però potser el que busca de debò és una altra cosa… Es tracta d’un personatge fictici, inspirat en el besavi (real, per descomptat) d’Emmanuel Marre (que ha escrit i dirigit aquesta pel·lícula): en Henri Marre va ser inspector provincial a l’oficina de Llemotges del Comissariat contra la desocupació de Llemotges als anys quaranta. Tot i que va debutar en la realització cinematogràfica compartint, amb el suís Antoine Russbach, la direcció de Michel (2008) i que posteriorment va signar algun documental, també curtmetratges, 2 episodis d’una sèrie televisiva sobre Brussel·les i fins va participar en un film col·lectiu, la trajectòria de l’Emmanuel Marre (Cormeilles-en-Parisis, França, 21.06.1980) pren un rumb (en bona mesura) amb el curtmetratge Le film de l’été (2017), efectivament una pel·lícula d’estiu, amb autopista, turistes que deambulen, taules de pícnic de formigó, cues per anar al lavabo, trossos de meló tebis i rentacotxes…, seleccionada a la Berlinale i guardonada amb els premis Jean Vigo i del Festival de Curtmetratges de Clermont-Ferrand. El seu següent curt, D’un château l’autre (2018), va rebre el Pardino d’Oro, a Locarno, on també va premiar-lo el Jurat Jove -documental que gira al voltant d’un home políticament i socialment oposat respecte la dona discapacitada amb qui viu i, tanmateix, tots dos perplexos i desorientats davant l’espectacle electoral que es desenvolupa davant seu, a les les dues voltes de les eleccions presidencials franceses de la primavera de 2017-. El guió d’aquest curt el va escriure amb Julie Lecoustre, que, tot seguit compartiria amb ell el guió i la direcció de l’òpera prima (d’ambós) Rien à foutre — Generación Low Cost — Generazione Low Cost (2021), que, seleccionada a la Setmana de la Crítica de Canes, hi va rebre el Premi de la Fundació Gan a la Difusió i en la qual, Adèle Exarchopoulos és hostessa en una companyia low-cost, vivint al dia, encadenant vols i festes, en una existència sense lligams, talment una fugida endavant, que aparentment la satisfà, però la pressió de la companyia és cada vegada més forta, ells acaba descontrolant-se i tornant-se a mirar el que (i els que) fins ara havia deixat en terra… Ficció d’inspiració documental, que ja podem considerar característica de la filmografia d’Emmanuel Marre (quan no treballa directament documentals), constant que també planeja sobre Notre salut, amb què el cineasta fa un pas de gegant a la seva carrera, entrant directament a la Competició del Festival de Canes.
Producció: França (80,35%), Bèlgica (19,65%). Any: 2026. Durada: 2h33. Versió original: en francès.
Sinopsi: Setembre de 1940, el règim del mariscal Pétain s’instal·la. En Henri Marre (Swann Arlaud), de 49 anys, arriba a Vichy sense diners, sense contactes i lluny de la seva dona i dels seus fills. Veu en la nova administració l’oportunitat de trobar finalment el lloc que creu que es mereix. A la maleta porta el seu propi tractat polític, del qual n’ha assumit la publicació, Notre Salut, on defensa les seves conviccions patriòtiques i els seus mètodes d’enginyer. El credo que propugna és: “guanyar en eficàcia” per treure França del desastre. Però potser en Henri busca, sobretot, fugir del seu propi naufragi…
Amb: Swann Arlaud, Sandrine Blancke, Mathieu Perotto, Bruno Borsu.
Guió: Emmanuel Marre. Muntatge: Nicolas Rumpl. Fotografia: Olivier Boonjing. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Kidam (francesa), Michigan Films (belga) | Informacions: Wikipédia. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Condor Distribution. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: Charades.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Cristian MUNGIU, Fjord.
♦ Una parella romanonoruega molt pietosa, s’instal·la en un poble al capdamunt d’un fiord, on ràpidament es fan amics dels seus veïns i els fills d’uns hi altres també es fan molt, malgrat tenir educacions diferents; però quan el professorat descobreix blaus al cos d’una filla dels nouarribats, sorgeix la pregunta de si la causa en podria ser l’educació tradicional que aquesta canalla rep dels seus pares. A Fjord (fiord), en Cristian Mungiu surt de la seva Romania per anar als fiords de Noruega i compta, per primer cop, amb un repartiment ‘internacional’, encapçalat pel tàndem Sebastian Stan i Renate Reinsve -que ja havien compartit pantalla a A Different Man (2024)- i bàsicament conformat per actors nord-europeus. Tanmateix, s’hi intueix, de seguida, una síntesi dels temes que travessen la seva filmografia. Sí, en Mungiu (Iasi, Romania, 27.04.1968), que ara parla d’una família de pare romanès (Stan) i mare nouega (Reinsve) que es trasllada a Noruega, ja havia parlat de l’emigració (i dels deixats de la mà de Déu) a Occident (2002) -òpera prima seva, tragicomèdia sobre joves que es traslladen a Occident quan no aconsegueixen èxit econòmic a Romania-; a 4 luni, 3 saptamâni si 2 zile – 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies (2007), entrava a fons en la Romania de finals de la dicatura de Ceausescu, als anys vuitanta, una època en què l’avortament hi era il·legal, i dues amigues intenten organitzar un avortament clandestí, fet que les porta a una situació tensa i moralment complexa. Si ara planteja el pes de la religió en la família romanonoruega protagonista, a
Producció: Romania (32,39%), França (21,54%), Noruega (20,43%), Dinamarca (15,52%), Suècia (10,12%). Any: 2026. Durada: 2h26. Versió original: en romanès, amb diàlegs també en noruec i anglès.
Sinopsi: Els Gheorghiu (Sebastian Stan i Renate Reinsve), una parella romanonoruega molt pietosa, s’instal·len en un poble al capdamunt d’un fiord, on ràpidament es fan amics dels seus veïns, els Halberg. Els infants de les dues famílies esdevenen molt propers, malgrat tenir educacions diferents. Quan el professorat descobreix blaus al cos de l’Elia, la filla gran dels Gheorghiu, la comunitat es pregunta si l’educació tradicional que reben els infants Gheorghiu dels seus pares en podria ser la causa.
Amb: Sebastian Stan, Renate Reinsve, Lisa Loven Kongsli, Thorbjørn Harr, Christian Rubeck, Ellen Dorrit Petersen, Erik Hivju, Lisa Carlehed.
Guió: Cristian Mungiu. Muntatge: Mircea Olteanu. Fotografia: Tudor Vladimir Panduru. Música original: Kaspar Kaae.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Cineuropa, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Mobra Films* (romanesa, la prod. de Mungiu), Why Not Productions* (francesa), Garagefilm International AB* (sueca) | Informacions: The Film Stage 22.10.2025 (inclou entrevista a Mungiu), Cineuropa 04.02.2025, . Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Caramel Films. Mercat francès, D: Le Pacte. Mercat italià, D: BIM Distribuzine. Mercat EUA, D: Neon. Vendes internacionals: Goodfellas.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Léa MYSIUS, Histoires de la nuit — The Bithday Party.
♦ Thriller esgarrifós d’invasió de la llar, protagonitzat per Hafsia Herzi, Bastien Bouillon, Benoît Magimel…, que pretén ser «una versió femenina del film de David Cronenbeg Una història de violència» (Screen), en el qual, uns fets estranys i una sensació d’inquietud s’apodera dels aiguamolls on viu, gairebé aïllada, una família que, de fet, només té una única veïna, amb qui planegen celebrar un aniversari quan els apareixen tres homes estranys… És l’adaptació de la novel·la Histoires de la nuit, del premiadíssim escriptor francès Laurent Mauvignier, que la descriuen com «un thriller amb poca (o cap) acció, que es basa purament en el suspens literari» (RL), «un suspens literari i psicològic» (GD), que tanmateix algú titlla d’intent de pastitx d’A sang freda, de Truman Capote. Léa Mysius (Bordeus, França, 04.04.1989), formada a La Fémis i coguionista de cineastes com Arnaud Desplechin (a Les fantômes d’Ismaël, a Roubaix, une lumière), Jacques Audiard (a Les Olympiades, Paris 13e — París, distrito 13 i, com a col·laboradora, a Emilia Pérez), Claire Denis (a Stars at Noon) i André Téchiné (a L’adieu à la nuit), és qui ha assumit l’adaptació de la novel·la de Mauvignier i l’ha duta a la pantalla, en el que és el seu tercer llargmetratges com a directora. Després de realitzar premiats curtmetratges, entre els quals Les Oiseaux-tonnerre (2014), seleccionat a la Cinéfondation del Festival de Canes, va presentar la seva òpera prima Ava (2017) a la Setmana de la Crítica de Canes (i hi gunyà el Premi SACD), drama psicològic sobre una noieta que, davant la imminent pèrdua de la vista, s’ho agafa a la seva manera… El seu segon llarg Les Cinq Diables — Los cinco diablos (2022), drama amb elements fantàstics en el qual Adèle Exarchopoulos és la mare d’una nena estranya i solitària amb un especial do olfactiu que, arran de l’arribada d’una tia excarcerada, crea una fragància que la transportaa a records obscurs i màgics on descobrirà tot de secrets, es va estrenar a la Quinzena dels Cineastes i es va passejar pel Festival de Sitges i pels César (en aquest cas, pels efectes especials).
Producció: França, Bèlgica. Any: 2026. Durada: pendent. Versió original: en francès.
Sinopsi: La Nora (Hafsia Herzi), en Thomas (Bastien Bouillon) i la seva filla adolescent, Ida (Tawba El Gharchy), viuen en una granja, a un aiguamoll remot, amb una única veïna, la Cristina (Monica Bellucci), una pintora italiana. Mentre les dues llars prepara una festa d’aniversari sorpresa per a la Nora, tres homes ronden pels voltants de la casa i s’inviten a la celebració, fent aflorar secrets ben guardats…
Amb: Hafsia Herzi, Bastien Bouillon, Tawba El Gharchy, Monica Bellucci, Benoît Magimel, Paul Hamy, Alane Delhaye, Servane Ducorps, Tatia Tsuladze.
Guió: Léa Mysius, adaptació de la novel·la Histoires de la nuit, de Laurent Mauvignier. Muntatge: Yorgos Lamprinos. Fotografia: Paul Guilhaume. Música original: Florencia Di Concilio.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: F Comme Film* (francesa), Beside Productions* (belga) | Informacions: Wikipedia. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Caramel Films. Mercat francès, D: Le Pacte. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: mk2.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De NA Hong-jin, Hope — Hopeu (호프).
♦ Thriller de ciència-ficció, en què hi ha un descobriment misteriós als afores d’una remota ciutat portuària de Corea i els seus habitants es troben que han de lluitar desesperadament per a sobreviure contra alguna cosa amb què mai abans havien topat. Es tracta de la producció cinematogràfica sud-coreana més cara mai realitzada, cuinada des de fa anys, de la qual s’especulava que acabés donant peu a dues o tres parts, se n’havia plantejat un tractament compartit entre l’oscaritzat mexicà Alfonso Cuarón i en Na Hong-jin, que és qui finalment l’ha assumida en solitari, en el que serà la seva primera pel·lícula des de The Wailing — El extraño — The Strangers — Gokseong (2016). De fet, la idea de Hope va nàixer, cap al 2018, d’una idea d’en Na Hong-jin, a partir d’una imatge que va veure. Aquest director, nascut a Seül el 1974, «es caracteritza per desenvolupar històries de cinema negre amb personatges predestinats fatalment en un món on no hi ha futur per a ningú i la naturalesa de l’ésser humà és essencialment malvada» (Vq), com bé saben al Festival de Sitges, que li han premiat els seus tres llargmetratges anteriors: The Chaser (2008) -Millor Pel·lícula del Premi Orient Express-, The Yellow Sea (2011) -Millor Director – i The Wailing — El extraño — The Strangers — Gokseong (2016) -Premi Focus Asia-. Totes tres havien passat, abans de Sitges, pel Festival de Canes (la primera, en Sessions de Mitjanit; la segona, a Un Certain Regard, i la tercera, Fora de Competició). El fet que Hope, el seu quart llarg, hagi entrat en Competició, deixa clar el progressiu esgraonat de la consideració que es dispensa a l’obra d’en Na Hong-jin -qui, amb la pel·lícula de 2016, «va sorprendre els crítics de Canes el 2016 amb [aquell] seu thriller espiritual visceral» (THR)-. Protagonitzada per actors sud-coreans, Hope compta amb la presència, al repartiment, del germano-britànic Michael Fassbender, la sueca Alicia Vikander, la canadenca Taylor Russell i l’estatunidenc Cameron Britton.
Producció: Corea del Sud. Any: 2026. Durada: pendent. Versió original: en coreà i anglès.
Sinopsi: Als afores del remot poble de Hope Harbor, a prop de la fortament militaritzada Zona Desmilitaritzada (DMZ), es detecta una presència misteriosa. Se sospita que es tracta d’un tigre que hauria aparegut, alerten el cap de la policia local, en Bum-seok (Hwang Jung-Min) i la comunitat cau en el caos. Però la cosa és pitjor: el que ha començat com una emergència local aviat es transforma en un misteri més profund i aterridor, que obliga els habitants de Hope Harbor a enfrontar-se a allò desconegut i que pot acabar destruint-los el poble… En Bum-Seok, el seu novell company policia, Sung-Ae (Jung Ho-Yeon), i el jove caçador Sung-Ki (Zo In-Sung), tots tres, entomen la lluita contra el misteriós atac.
Amb: Hwang Jung-min, Zo In-sung, Hoyeon, Alicia Vikander, Michael Fassbender, Taylor Russell, Cameron Britton, Um Mun-suk, Amy Aleha, Lee Sang-hee.
Guió: Na Hong-jin. Muntatge: pendent. Fotografia: Hong Kyung-pyo. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, AsianWiki, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies | Productores: pendent | Informacions: Wikipedia, World of Reel 26.02.2025, Wikitree 06.12.2024, Deadline 29.03.2023, Fotogramas 30.03.2023,. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: pendent. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: Neon. Vendes internacionals: Plus M Ent.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De László NEMES, Moulin.
♦ «És amb un immens orgull que porto al cinema la tràgica i èpica història de Jean Moulin, el gran resistent humanista de la Segona Guerra Mundial”» ha declarat, a Variety, el cineasta hongarès László Nemes, conegut i reconegut precisament pel colpidor film sobre l’Holocaust, El fill de Saül (2015), que hi ha afegit: «Enfrontant-se a un mal indescriptible amb la màxima —i inesperada— determinació que un ésser humà pugui arribar a tenir, la història de Jean Moulin ressona fins als nostres dies. Estic convençut que el públic contemporani, tant proper com llunyà, s’identificarà amb un home que encarna la civilització contra la barbàrie». La pel·lícula se situa al juny de 1943, quan detenen en Jean Moulin, que havia estat enviat pel general Charles de Gaulle a la França ocupada per a unificar-hi les xarxes de la Resistència contra els nazis. Lliurat a la Gestapo de Lió, és sotmès a implacables interrogatori i tortura pel malèfic Klaus Barbie, però no cedeix i, malgrat que mor el 8 de juliol quan, després d’haver estar traslladat a París, se l’enduien en tren cap a Alemanya, la seva determinació de restar en silenci, el seu heroisme, contribueix a galvanitzar les forces de la Resistència i a fer néixer un nou esperit de lluita i llibertat a França… «La història de Jean Moulin, tot i ser una història francesa, és una història atemporal i universal. Explora emocionalment temes sobre la lluita eterna que la humanitat afronta entre el bé i el mal, que ressonarà amb el públic de tot el món» (V), ha manifestat el productor del film, Alain Goldman. El guió de Moulin ha anat a càrrec d’Olivier Demangel, novel·lista i discret coguionista, en films com Atlantique (Mati Diop, 2019) i Novembre (Cédric Jiménez, 2022) o d’uns quants episodis de la sèrie Baron noir (2016-) i, per als papers més destacats s’ha optat pel polifacètic (i superpopular, a França) Gilles Lellouche, per encarnar Jean Moulin, mentre que el prestigiós actor alemany Lars Eidinger sigui Klaus Berbie.
Caldrà veure si, amb tots aquests plantejaments (potser ‘massa hagiogràfics?’), Moulin és a l’alçada de les expectatives que pot generar, oimés per estar en mans de Nemes (Budapest, Hongria, 1977), tot i que no ha mantingut l’interès cinèfil amb Capvespre — Napszállta (2018), malgrat el premi de la crítica a la Mostra de Venècia, ni amb Orphan — Árva (2025), també seleccionada a Venècia, títols posteriors a l’extraordinària El fill de Saül (2015), de la qual se n’han escrit coses com «un film èticament impecable capaç de generar una resposta afirmativa a una pregunta que suscita un debat interminable: és possible reconstruir l’horror dels camps sense banalitzar-lo o fer-ne un espectacle? Sí, ho és com ho fa Nemes» (Imma Merino), «tocat per una poesia i un rigor estètic que donen sentit a l’experiència» (Xavi Serra), «Una mirada cinematogràfica completament nova a un tema tan explotat com l’Holocaust, (..) una de les descripcions més brutals i demolidores que es recorden sobre la tragèdia» (Nando Salvà), «Una pel·lícula dura i rigorosa en el seu plantejament» (Salvador Llopart).
Evidentment, de la importància històrica (especialment a França) de la figura de Jean Moulin, en deixa constància el fet que, per exemple, al cinema ja hagi aparegut anteriorment i encarnat pel gran Patrice Chéreau a Lucie Aubrac – Amor en tiempos de guerra (Claude Berri, 1997), el film més vist a França sobre la Resistència (tanmateix impugnat per la família del combatent René Hardy, perquè li imputen la -ja contravinguda- responsabilitat de la detenció de Moulin en mans de la Gestapo). Comptabilitzo igualment fins a 7 produccions televisives sobre Moulin, se li han dedicat moltes exposicions i fins es va publicar el seu diari pòstum, Premier combat, amb pròleg ni més ni menys que de Charles de Gaulle. Quant al nefast Klaus Barbie, conegut com el “carnisser de Lió”, ha aparegut o ha estat representat al cinema en diverses ocasions, entre les quals, el documental Hotel Terminus: The Life and Times of Klaus Barbie (Marcel Ophüls, 1988)
Producció: França. Any: 2026. Durada: 2h08. Versió original: en francès, amb algun diàleg en alemany.
Sinopsi: Llancen en Jean Moulin (Gilles Lellouche) en paracaigudes a la França ocupada per unificar les xarxes de la Resistència sota l’autoritat del general Charles de Gaulle. Malgrat els seus esforços per mantenir-se a l’ombra, a en Moulin el traeixen i el lliuren a la Gestapo a Lió, dirigida per l’implacable Klaus Barbie (Lars Eidinger). Torturat sense descans, no cedeix mai. La seva determinació silenciosa contribuirà a galvanitzar les forces de la Resistència i a fer néixer un nou esperit de lluita i llibertat a França…
Amb: Gilles Lellouche, Lars Eidinger, Louise Bourgoin, Félix Lefebvre, Hans Peterson, Marcin Czarnik, Pierre Nisse, Christian Harting, Hortense Quentin de Gromard.
Guió: Olivier Demangel. Muntatge: Péter Politzer. Fotografia: Mátyás Erdély. Música original: Laëtitia Pansanel-Garric.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Alain Goldman, productor – Pitchipoï Productions – Montmartre Films* (francesa), TF1 Films Production* (francesa) | Informacions: Variety 10.05.2025, Wikipédia. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: STUDIO TF1 Cinema. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: 193.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Pawel PAWLIKOWSKI, Fatherland — 1949.
♦ El cineasta d’origen polonès establert a Anglaterra, Paweł Pawlikowski, ja duia una dilatada carrera, treballant per a la BBC, en algunes sèries i sobretot documentals, i fins havia obtingut un cert renom internacional amb els llargmetratges de ficció que havia realitzat a partir de 1998 –The Stringer (1997), Last Resort (2000) i My Summer of Love (2004)-, quan “parà màquines” (atenció a aquesta dada) per tornar a la universitat a investigar durant tres anys sobre el realisme al cinema britànic contemporani, cosa que demorà fins a set anys que tornés a posar-se darrere la càmera -i va ser amb La dona del cinquè (2011), rodada a França. El cas és que el 2013 va impactar fortament amb el seu film Ida, que li valgué un grandiós reconeixement, culminat amb l’Oscar i el BAFTA al Millor Film de Parla No Anglesa, fins 5 premis de l’Acadèmia Europea del Cinema i un munt de guardons i nominacions a pertot arreu. Amb la seva acuradíssima posada en escena i potent fotografia en blanc i negre, segueix una jove novícia a punt de fer els seus vots, que descobreix un secret familiar que es remunta a l’ocupació alemanya de Polònia, país al qual Pawlikowski rodà per primer cop «per confrontar un tema encara tabú, la col·laboració dels seus compatriotes en l’extermini de la població jueva. I de passada aborda com el catolicisme es consolida sobre les cendres d’una altra religió i el paper en fals del socialisme a l’hora de rescabalar les víctimes de la guerra» (EI). Per al cineasta, es tracta d’«una pel·lícula sobre la identitat, la família, la fe, la culpa, el socialisme i la música». No és d’estranyar (doncs) que la seva pel·lícula següent, ambientada als anys cinquanta, anés d’un director musical que s’enamora d’una cantant i intenta convèncer-la perquè fugi de la Polònia comunista cap a França: Cold War (2018), «ultracommovedora història d’amor amb rerefons musical, formalment enlluernadora, a banda i banda del Teló d’Acer» (PE), que entusiasmà la crítica, la cinefília i el Jurat del Festival de Canes, que la guardonà amb el Premi a la Millor Direcció, preludi del reguitzell de reconeixements que també va obtenir, com les seves 3 nominacions als Oscar (pel·lícula internacional, direcció i fotografia).
És evident que en Paweł Pawlikowski treballa a fons els seus films, que s’agafa molt de temps per a crear-los: si entre que enllestís aquests dos títols esmentats van passar 5 anys, ara, n’ha tardat 8, d’anys, a presentar Fatherland al Festival de Canes 2026 (només entremig havia fet el curt Muse (2025), en què la lluita de poder entre un pianista i la seva musa indòmita es torna mortal). Comptant amb el seu gran, habitual, imprescindible, aplaudidíssim director de fotografia, Lukasz Zal ; amb un repartiment encapçalat per Hanns Zischler, Sandra Huller i August Diehl i, a la producció (no executiva), entre d’altres, l’oscaritzat cineasta alemany Edward Berger –Cónclave (2024), Res de nou a l’oest (2022)- i el directiu d’Arte France Cinéma, Oliver Père, exdirector de la Quinzena dels Realitzadors de Canes (descobridor de l’Albert Serra, per exemple) i del Festival de Locarno, que és una figura clau del cinema d’autor contemporani, i amb el suport de la poderosa MUBI en la (gairebé) internacional distribució, a Fatherland en Pawlikowski se centra en la relació entre l’escriptor guanyador del Premi Nobel Thomas Mann i la seva filla Erika Mann (actriu, escriptora i pilot de ral·lis), que emprenen un viatge per l’Alemanya devastada i dividida després de la II Guerra Mundial, quan la Guerra Freda ja es comença a desfermar; abordant-s’hi temes com «la identitat, la culpa, la família i l’amor enmig del caos i la confusió moral de l’Europa de la postguerra» (TMF).
Nota: Algunes fonts asseguren que Fatherland adapta la novel·la El Mag, de Colm Tóibín: el 24.06.2025, ScreenDaily ho va publicar i, a partir d’aquí, se n’han fet ressò alguns, entre els quals CineMaldito el 29.06.2025, els de Crew United, la Imdb ho remarcà a partir d’un article de IonCinema de 19.08.2025, en què, si bé no s’hi esmenta específicament aquesta adaptació, en un punt es fa referència a ‘la novel·la’ i, per cert, a IonCinema es fa referència a una font: Deadline 19.08.2025, en què no se’n diu res, de la (presumpta) adaptació. I, a totes les bases de dades que he consultat, en cap, però en cap ni una, hi he sabut trobar que el guió tingui a veure amb l’obra Colm Tóibín, sinó que es limiten a informar que és cosa del mateix Pawel Pawlikowski i de Henk Handloegten -un dels creadors de la sèrie Babylon Berlin (2017-) i coguionista de la famosa Good Bye, Lenin (2003)-. De fet, és molt significatiu que no en digués res, de l’adaptació, el Variety de 19.08.2025, el mateix dia que aquells altres ho anunciaven. Serà per una qüestió de drets? Serà perquè la pel·lícula s’allunyi potser “massa” de l’original literari? Algun motiu hi deu haver! I, per cert, sobre un altre aspecte: a l’article de CineMaldito que he al·ludit es matisa la qüestió del temps que ha tardat P a presentar aquest seu nou film: se li va enfonsar el projecte de fer “The Island”, que havien de protagonitzar Joaquin Phoenix i Rooney Mara (és bo de saber-ho, però, tot i això, 8 anys de decalatge són molts anys!).
Producció: Polònia, Itàlia, Alemanya, França, Anglaterra (?). Any: 2026. Durada: 1h22. Versió original: en alemany, anglès, francès, rus.
Sinopsi: El 1949, el premi Nobel Thomas Mann (Hanns Zischler), que, arran de l’arribada dels nazis al poder, havia fugit del seu país, primer a Suïssa i després als Estats Units, torna a Alemanya, viatjant amb la seva filla Erika Mann (Sandra Huller), actriu, escriptora i pilot de ral·lis. Pare i filla emprenen un viatge per carretera difícil i emocional en un Buick negre que els porta a través d’una Alemanya en ruïnes: des de la Frankfurt dominada pels Estats Units fins a la Weimar controlada pels soviètics. La Guerra Freda va desfermant-se.
Amb: Hanns Zischler, Sandra Huller, August Diehl, Anna Madeley, Devid Striesow, Joanna Kulig, Theo Trebs, Christophe Falconnet, David L. Price.
Guió: Pawel Pawlikowski, Henk Handloegten, adaptació (?) de la novel·la El Mag, de Colm Tóibín («una saga familiar èpica travessada per l’amor no correspost, la guerra i l’exili» (Amsterdam Llibres). Muntatge: Piotr Wójcik. Fotografia: Lukasz Zal. Música original: Marcin Masecki.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies, Filmitalia | Productores: Our Films (italiana), Mubi (anglesa), Extreme Emotions* (polonesa), Nine Hours* (alemanya), Chapter 2 · Mediawan* (francesa) | Informacions: Our Films 09.04.2026, Deadline 19.08.2025, Wikipedia,. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, italià i EUA, D: Mubi. Mercat francès, D: Pathé Films. Vendes internacionals: The Match factory.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
D’ Ira SACHS, The Man I Love.
♦ «Ambientada en la vibrant època de la Nova York de finals dels anys 80, The Man I Love es descriu com una “fantasia musical d’una ciutat sota pressió”» (V). Està protagonitzada per Rami Malek, guanyador de l’Oscar pel seu Freddy Mercury a Bohemian Rhapsody (2018), que ara dóna vida a «Jimmy George, un actor de teatre del centre de la ciutat que viu “en un moment extraordinari entre una malaltia greu i la mort, en què, malgrat tot, encara són possibles la bellesa i l’amor”» (V). «Plena de música, color i passió, el drama dibuixa el retrat d’un grup d’artistes i amics per als quals la creativitat s’ha convertit en una forma de supervivència. Sachs i el seu col·laborador habitual Mauricio Zacharias n’han coescrit el guió (V).
(Nota: en aquest paràgraf que ve a continuació (només en aquest) hi ha pendent de posar-hi els enllaços, però (no en sé el motiu) el WordPress d’aquest blog me’ls rebutja. Intentaré solucionar-ho)
Ira Sachs (Memphis, Tennessee, EUA, 21.11.1965), potser el millor cineasta “queer” d’avui en dia, creativament molt lliure, dotat de gran sensibilitat, «amb una mirada íntima i reflexiva i un estil que combina realisme i subtilesa narrativa, Ira Sachs captura amb precisió els detalls de la vida quotidiana. Les seves obres exploren les contradiccions emocionals que defineixen la condició humana (..). Una veu imprescindible del cinema independent nord-americà» (F). Ell va anar a viure a Nova York el 1988 «La primera cosa que vaig fer el 1989, quan vaig arribar a Nova York» -ha declarat el cineasta- «va ser treballar com a assistent en una pel·lícula anomenada Longtime Companion, del director Norman René, que tractava sobre un grup de novaiorquesos que es veien confrontats —i que afrontaven— el fet de viure i morir durant la crisi de la SIDA, i va ser una experiència molt fundacional»(IW). Entre els seus primers “curts”, al migmetrtage Vaudeville (1991), rodat en un petit nucli de l’estat novaiorquès, segueix «una companyia de teatre itinerant, formada principalment per artistes gais i lesbianes, tot reflectint-hi els problemes d’aquella comunitat política i social a través de la seva convivència estrena» (M). Quan ja havia arrancat la seva carrera en els llargmetratges -entre els quals l’òpera prima The Delta (1996), relat iniciàtic sobre un noi que explora la seva bisexualitat (a Memphis), així com Forty Shades of Blue (2005), Gran Premi del Jurat al Festival de Sundance, sobre una dona russa que (a Memphis) s’està amb un productor musical d’edat molt més avançada i que, sentint-se sola, enceta una una relació amorosa dolorosa i perillosa amb el fill adult, de la seva mateixa edat, del seu home, vivint-hi una passió prohibida, afrontant una confrontació íntima i reveladora amb ella mateixa que li transformarà per sempre l’ànima i la vida, i fins Married Life — El joc del matrimoni — El juego del matrimonio — Arsenico e vecchi confetti (2007), amb Patricia Clarkson, Pierce Brosnan, Chris Cooper…, drama (rodat al Canadà) ambientat als anys quaranta on un home adúlter trama la mort de la seva esposa en lloc de fer-la passar per la humiliació d’un divorci-, l’Ira Sachs signa el curt Last Address (2010), en què homenatja un grup d’artistes de Nova York que van morir de SIDA, i tot seguit enfila la seva millor etapa cinematogràfica, començant-la amb la gairebé autobiogràfica Keep the Lights On (2012), que, a tall de ficció, parla del vincle d’un cineasta amb un advocat que no ha acabat de sortir del tot de l’armari i com, entre alts i baixos i disfuncions, el cineasta mira d’establir els propis límits i de mantenir-se fidel a si mateix. Ambientada a Manhattan, està certament basada en la relació passada de Sachs amb l’agent literari Bill Clegg i qualificada com “retrat immersiu de la vida contemporània a Nova York”. Un film destacadíssim en el marc del cinema independent d’aquell any. Havent-se casat amb el seu home el 2012, Ira Sachs centra el seu següent treball Love is strange — L’amor és estrany — El amor es extraño — I toni dell’amore (2014) en la parella casada encarnada per John Lithgow i Alfred Molina: «Veient aquest relat discretament captivador d’una parella gai envellida que porta dècades junta [que es veu obligada, per les circumstàncies, a viure separada en aquest film contingut i versemblant], em van venir al cap les pel·lícules de Yasujirō Ozu, Woody Allen i Maurice Pialat», escriu Mark Kermode. Projectada als festivals de Sundance i Berlín, la cinta també va ser molt ben acollida per la crítica nostrada. A l’altra banda de les franges d’edat, Little Men — Verano en Brooklyn — Brooklyn Village (2016) gira al voltant de dos noiets, tanmateix ben diferents (l’un és extravertit, sociable, juga a futbol i vol ser actor; l’altre, introvertit, li agrada dibuixar, construir el seu portafolis i és més aviat reservat), la nova amistat dels quals queda posada a prova quan els respectius pares es discuteixen per una botiga de roba amb què tenen interessos contraposats. Premiada al Festival de Deauville, la pel·lícula havia passat per Berlín i, com no, va tenir 2 nominacions als nord-americans Independent Spirit Awards. Comptant amb la gran Isabelle Huppert, al capdavant d’un repartiment amb Brendan Gleeson, Greg Kinnear, Marisa Tomei i Jérémie Renier, va veure seleccionada a la Competició del Festival de Canes Frankie (2019), que gira al voltant d’una actriu francesa molt reconeguda que, sabent-se greument malalta, decideix reunir la seva família i persones properes per passar unes últimes vacances junts a Sintra (Portugal), un entorn idíl·lic on es creuen tensions, secrets i relacions complexes. Tanmateix, potser el seu film menys reeixit d’aquests darrers anys –“Frankie és una pel·lícula feta amb una artesania impecable… Tanmateix, malgrat tota la seva elegància naturalista i la seva precisió lleugera com l’aire, és un Rohmer americà que, malauradament, no arriba a sentir-se com un gran film de Rohmer”(OG). Però a en Sachs li havia permès treballar a la seva estimada Europa, cosa que repetí a Passages (2023), rodada a França i en la qual, una parella gai (Franz Rogowski i Ben Whishaw), plenament realitzada a nivell sexual, entra en crisi quan un d’ells, voluble i prou cansat per la rutina íntima amb el seu home, s’engresa impulsivament en una relació apassionada amb una dona jove (Adèle Exarchopoulos). Excel·lent i molt rica, complexa, serena i alhora rigorosa representació de la crisi de parella, amb una franquesa i fins sinceritat en el tractament i mostració dels cossos, sense estalviar cap mena d’escena explícita i servida amb una gran honestedat en la posada en escena i una direcció càlida, sòlida, intel·ligent dels actors, que hi troben un vehicle esplèndid per al lluiment i molt agraït lliurament, dissortadament deriva cap a una decebedora resolució fílmica de tons melodramàtics. De retorn a Nova York, Ira Sachs «recrea a Un dia amb Peter Hujar (2025) les converses que el fotògraf [Peter Hujar] va mantenir amb [l’escriptora de ‘no ficcions’, Linda Rosenkrantz al llarg d’un dia del 1974 (..). Peter Hujar [mort de la SIDA el 26.11.1987] va ser alguna cosa més que un fotògraf conegut pels seus famosos retrats intensos en blanc i negre. Va ser el documentalista gràfic, juntament amb el seu amic Robert Mapplethorpe, de l’escena artística i underground de la Nova York dels anys 70 i 80. En les seves imatges hi ha una mirada queer i una voluntat de capturar la bellesa de les formes de vida urbana als marges que també estava present, com es pot comprovar a la pel·lícula, en el seu pensament. Era un intel·lectual lliurepensador que, principalment, s’expressava en imatges, però quan articulava el seu discurs amb paraules deunidó també com afinava. (..) Biopic que no és biopic, Un dia amb Peter Hujar inclou un grapat de reflexions i reivindicacions sobre la diferència i la contracultura que ressonen en la nostra realitat algorítmica d’avui dia. En boca d’un Ben Whishaw vulnerable, savi, magnètic i motivadíssim, les paraules d’Hujar són llum; idees articulades des de la radicalitat artística fa més de 50 anys que toquen molt més el voraviu dels mals del nostre temps que els discursos actuals», n’ha escrit (magníficament) Joan Pons, al diari Ara.
Ira Sachs , doncs, a The Man I Love, tracta d’una realitat, d’una època, d’un món, d’uns personatges (fictics) que coneix i ha conegut molt bé i que, en gran mesura, estan presents a la seva filmografia. I hi ha comptat, a més a més del repartiment amb els Rami Malek, Rebecca Hall, Tom Sturridge i companyia, amb el muntador Affonso Gonçalves -que també és habitual en el cinema de Todd Haynes, freqüent en els darrers Jim Jarmusch,que ho ha estat de films com Ainda Estou Aqui (Walter Salles, 2024) o Hamnet (Chloé Zao, 2025)…-, amb el director de fotografia Josée Deshaies -el de Bertrand Bonello i que ja va encarregar-se de la imatge de Passages, d’en Sachs- i amb la famosíssima directora de càsting Avy Kaufman -la de Valor sentimental (Joachim Trier, 2025) i Brokeback Mountain (2005), per esmentar només del llarguíssim reguitzell de títols que conformen el seu brillant currículum-.
Producció: EUA, França. Any: 2026. Durada: 1h36. Versió original: en anglès.
Sinopsi: Nova York, a finals dels anys 1980, en Jimmy George (Rami Malek), figura icònica de l’escena teatral, viu en parella amb l’amant més tendre i atent. Però davant la mort que l’hi anuncien, la set de viure i de crear, de desitjar i d’estimar una última vegada, es fa més forta que tot.
Amb: Rami Malek, Rebecca Hall, Ebon Moss-Bachrach, Amy Carlson, Tom Sturridge, Luther Ford, Wesley Han, Reece dos Santos, Ben Green, Dennis ourtis
Guió: Ira Sachs, Mauricio Zacharias. Muntatge: Affonso Gonçalves. Fotografia: Josée Deshaies. Música original: pendent.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, MyMovies | Productores: Big Creek Projects (estatunidenca, de Scott McGehee i David Siegel), SBS Films Productions (francesa), Assemble Media* (estatunidenca) | Informacions: Variety 09.04.2026, Variety 30.09.2025, Wikipedia. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: pendent. Mercat francès, D: Memento. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: mk2.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
De Rodrigo SOROGOYEN, El ser querido — L’Être aimé —
♦ Introducció pendent, que preveig enllestir en les properes 48 hores | Notes per a la introducció: «Rodrigo Sorogoyen torna amb el seu mestratge únic de la tensió emocional amb un potent drama familiar protagonitzat pel guanyador de l’Oscar Javier Bardem» (Gf). | El director de cinema mundialment famós Esteban Martínez (Javier Bardem) torna a Espanya per rodar la seva nova pel·lícula i li ofereix el paper principal a una jove actriu desconeguda: la seva filla (Victoria Luengo), a qui no ha vist des de fa tretze anys. La noiave accepta aquesta oportunitat increïble, però sap que, amb motiu d’aquest rodatge, es veurà obligada a enfrontar-se a un home a qui mai ha pogut considerar com el seu pare. El pes del passat amenaça de reobrir-li les ferides. | Diu Rodrígo Sorogoyen:«és cert que el tema de la masculinitat tòxica reapareix d’una manera o altra a Stockholm, Que Dios nos perdone, El Reino, la sèrie Antidisturbios o, és clar, As Bestas. Tanmateix, amb El ser querido, Isabel Peña i jo no hem volgut que aquest fos el tema central. El que volíem era parlar, a través de la història d’un pare i la seva filla, de les relacions de poder, de les jerarquies, del món del cinema, però també de com canvien els temps: comportaments que abans eren acceptats ja no ho són avui, i això és molt positiu» (DdP)
Producció: Espanya (90%), França (10%). Any: 2026. Durada: 2h15. Versió original: en espanyol.
Sinopsi: El reconegut director de cinema Esteban Martínez és una llegenda tant per les seves pel·lícules com pel seu passat marcat per la violència i els excessos. Per al seu nou projecte, ofereix a la seva filla Emilia un paper amb el pretext d’ajudar-la en la seva carrera d’actriu, que està estancada. Conviure junts al rodatge afavorirà una proximitat que no han compartit durant anys, però també reobrirà ferides antigues que mai no s’han curat. Tràilers: VOE, VOSF.
Amb: Javier Bardem, Victoria Luengo, Raúl Arévalo, Marina Foïs, Mourad Ouani, Raúl Prieto, Melina Matthews, Núria Prims, Pablo Gomez Pando, Malena Villa
Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen. Muntatge: Alberto del Campo. Fotografia: Alejandro de Pablo. Música original: Olivier Arson.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, Ministeri Cultura Esp, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: Caballo Films (espanyola, de Sorogoyen i amics), Movistar Plus+* (espanyola), Le Pacte* (francesa), Canal+* (francesa), El Ser Querido AIE (espanyola) | Informacions: pendent. Dossiers de premsa: L’Être aimé.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: A Contracorriente. Mercat francès, D: Le Pacte. Mercat italià, D: Movies Inspired. Mercat EUA, D: pendent. Vendes internacionals: Goodfellas.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
D’ Andrey ZVYAGINTSEV, Minotaur — Minotaure —
♦ Introducció pendent, que preveig enllestir en les properes 48 hores | Notes per a la introducció: Amb guió escrit a partir de la pel·lícula La Femme infidèle,(Claude Chabrol, 1969), en què un home comença a creure que la seva dona l’està enganyant.
Producció: França, Letònia, Regne Unit. Any: 2026. Durada: pendent. Versió original: en rus.
Sinopsi: Rússia, 2022. En Gleb, empresari pròsper, viu amb la seva dona Galina i el seu fill en una ciutat de província. Es troba confrontat a problemes professionals cada cop més grans, en un món cada vegada més inestable. L’ensorrament d’una vida curosament construïda deriva ràpidament cap a la violència.
Amb: Dmitri Mazourov (Gleb), Iris Lebedeva (Galina), Boris Koudrine (Serioja), Yuriy Zavalnyouk (Anton), Varvara Chmykova (Natacha), Vladimir Friedman (l’alcalde), Elena Bogdanovitch-Goloubeva (Tatiana), Mikhaïl Samodakhov (Nikolaï), Anatoli Weissman (Kostia), Artur Smolianinov (Denis), Kristina Zakharova (Inna), Stacy Tolstoy (Yulia), Anastasia Mischenko (Dacha), Igoris Abramovičius (Kirill), Artjoms Garejevs (Pavel), Mikhaïl Safronov (Liocha), Dmitrijs Punte (Igor Karmanov), Volodymyr Gorislavets (inspector de policia Semenov), Stanislav Kolodoub (inspector de policia Medvedev), Sergueï Golomazov (funcionari del discurs)
Guió: Andrey Zvyagintsev i Simon Lyashenko, a partir de la pel·lícula La Femme infidèle,(Claude Chabrol, 1969). Muntatge: Andreï Zviaguintsev. Fotografia: Mikhail Krichman. Música original: Evgueni Galperine, Sacha Galperine.
Enllaços: Festival de Canes 2026 · Competició | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies | Productores: CG Cinema* (francesa), MK Productions* (francesa) | Informacions: pendent. Dossiers de premsa: pendent.
Distribuïdores ⇒ Mercat espanyol, D: Elastica. Mercat francès, D: Les Films du Losange. Mercat italià, D: pendent. Mercat EUA, D: MUBI. Vendes internacionals: mk2.
Ressons de Canes 2026: pendent. Premis: pendent.
—
PORTADA: signatura digital del Festival de Canes 2026.
