En aquest apunt, hi ha fragments (amb l’enllaç) de crítiques, articles, entrevistes… publicades sobre pel·lícules estrenades als cines la setmana del 30 d’octubre de 2026. L’aniré actualitzant, a mesura que en repesqui de nous.
SIGNES: Les publicacions amb el signe β són d’enllaç obert; les que duen el signe ⊄ són d’enllaç per a subscriptors. Quan (generalment, en el cas de les distribuïdores, agències de vendes, etc.) hi ha * vol dir que l’enllaç du a un web amb informació no exclusiva del film o qüestió remarcada; quan hi ha ** vol dir que, al web de destí, no hi ha informació del film o qüestió concrets, al moment d’editar aquest apunt, per bé que hi té relació directa.
Informació, crítiques i articles en català d’estrenes de la setmana del 30 d’octubre
Aquesta setmana, amb això tan empudegós del ‘Halloween’, sembla que l’hagin programat els del Festival de Sitges…
De NA Hong-jin, Hope — Hopeu (호프)
♦ Una presència misteriosa, als afores d’un poble remot..: emergència local, que aviat esdevé una cosa més profunda, aterridora… que du la gent de l’indret a enfrontar-se a allò desconegut… i que pot acabar destruint-los… Acció trepidant, corredisses, persecucions… amb policies experts i inexperts, gent del poble, criatura monstruosa, extraterrestres… thriller, ciència ficció, barrija-barreja de gèneres… cinema hiperactiu, espectacular… Una pel·lícula que va impactar al Festival de Canes, seleccionada després en tot de certàmens destacats, com Toronto, Sant Sebastià i, com no podia ser d’altra manera, també a Sitges. Magnificència audiovisual del cineasta sud-coreà Na Hong-jin (The Chaser, The Yellow Sea, The Wailing), amb la presència (en rols d’extraterrestre…) de Michael Fassbender, Alicia Vikander, Taylor Russell i Cameron Britton.
Producció: Corea del Sud. Any: 2026. Durada: 2h37. Versió original: en coreà i anglès.
En aquest blog: Dossier de la pel·lícula
D’ Alex HUSTON FISCHER i Eleanor WILSON, Wicker
♦ «Audaç faula en clau de comèdia sobre el sexe, el matrimoni i l’absurditat de les convencions socials», així han presentat Wicker a Sitges. Amb Olivia Colman, Alexander Skarsgaard, Peter Dinklage i Elizabeth Debicki, es tracta d’una adaptació del conte The Wicker Husband, d’Ursula Wills i explica la història d’una pescadora solitària (Colman), que viu sola en una cabana als afores d’un poble, en què els habitants sovint se’n burlen i l’assetgen pel fet de ser soltera i per la pudor de peix de les mercaderies que ven. Quan, de resultes d’un ritual comunitari, se la determina com la següent dona del poble a casar-se (cosa que esvalota la gent de l’indret), ella va i encarrega al cisteller local (Peter Dinklage) un marit fet de vímet. La vigília del casament, aquest Marit de Vímet arriba. Un espòs ben insòlit (Alexander Skarsgård), que tanmateix resultarà tenir una sensibilitat i uns talents que superaran totes les expectatives. Al costat seu, ella anirà descobrint un desig fins aleshores desconegut i, de mica en mica, se n’enamorarà de debò. Ara… ben aviat, aquest estrany marit despertarà la cobdícia, la gelosia i les fantasies dels vilatans, i farà trontollar les certeses d’una comunitat que, fins aleshores, havia viscut en un ordre aparent». Wicker és el segon llargmetratge escrit i dirigit pel matrimoni Alex Huston Fischer i Eleanor Wilson, que han estrenat els seus dos films al Festival de Sundance.
Producció: Anglaterra- EUA. Any: 2026. Durada: 1h45. Versió original: en anglès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné, CNC, My Movies | Flicks. Dossier de premsa: en francès. Més informació: Viquipèdia (cat), Wikipedia (ang). Distribuïdores ⇒ DE: Vértice Cine. EE: 30.10.2026. DF: Metropolitan. EF: 21.10.2026. DI: pendent. EI: pendent. D·Ang: Black Bear. E·Ang: 30.10.2026. D·EUA: Black Bear. E·EUA: restringida, 23.10.2026; general, 30.10.2026. VI: Black Bear.
Alguns cines que l’estrenen⇒ En VOSE: Mooby Balmes (BCN), Babel (València). L’estan projectant en VOSF: -des del 21 d’octubre- Castillet (Perpinyà). La fan amb alguna sessió en VOSE: Kinepolis (BCN), Mooby -Bosque i Gran Sarrià Club- (BCN), OCine Granollers (Granollers), CineBaix (St Feliu de L), Catalunya (Terrassa), Screenbox (Lleida), OCine Girona (Girona), OCine Platja d’Aro (Platja d’Aro), OCine Blanes (Blanes), OCine Arenys (Arenys de Mar), OCine Màgic (Badalona), OCine Les Gavarres (Tarragona), OCine Aqua (València). Només en VE: Cinesa SOM Multiespai (BCN), Sucre (Vic), Imperial (Sabadell), Eix Macià (Sabadell), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), Bages Centre (Manresa), CatCinemes (Figueres), Multicines Olot (Olot), Odeon Girona (Salt), OCine El Vendrell (El Vendrell), OCine Vila-seca (Vila-seca), OCimax Palma (Palma), Rivoli (Palma), Manacor Aficine (Manacor), Eivissa Aficine (Eivissa), Ocimax Maó (Maó), Sucre (Vila-real), Cinesa Salera (Castelló), ABC Park (València), ABC Gran Túria (València), ABC Saler (València), ABC Elx (Elx), ABC Gandia (Gandia), Florida (Fraga), Illa Carlemany (Escaldes-Engordany, Andorra)
Publicacions:
«La guanyadora de l’Oscar a millor actriu per La favorita (2019, Yorgos Lanthimos), Olivia Colman, destaca especialment enmig d’aquesta entranyable i alliberadora faula medieval d’aires fantàstics que parla del sexe i l’amor, de les convencions socials i la tolerància, de la llibertat i la repressió»
Crítica (β) de Joan Millaret Valls, a cinemacatala·net, 30.10.2026
«Una faula romàntica, satírica i fantàstica amb ecos de La bella i la bèstia. Producció britànica dirigida per Alex Huston Fischer i Eleanor Wilson i ben rebuda pel públic i la crítica a Sundance»
Peça (⊄) de la redacció del diari El Punt Avui, 30.10.2026
«Una faula fantàstica que reinventa de forma satírica La bella i la bèstia per aprofundir en la seva vessant més sexual i divertida. També analitza de forma perversa els instints més baixos de l’ésser humà: la gelosia, l’enveja i la supèrbia. En el fons no deixa de ser una comèdia romàntica entre una peixatera i un home de vímet, que es converteix en la parella perfecta. És estrambòtica però encisadora i tècnicament enlluernadora. A més, compta amb Olivia Colman i Alexander Skarsgård, impecables»
Crítica* (β) de Marc Garriga, a 3Cat·Info, 29.10.2026
«L’origen rau en un conte, The Wicker Husband, de 14 fulls i no publicat, escrit entorn del 2008 per la britànica originària de Gloucestershire, Ursula Wills Jones. L’escriptora, amb inclinació per les llegendes, els contes populars, i el folklore, el tenia penjat al seu web, i allà el va trobar el 2021 el productor Justin Lothrop, de la productora nord-americana Votiv Films, que en comprà els drets. (..) Relat extravagant (..). La felicitat que de sobte experimenta la peixatera, també sexualment, generarà les enveges dels matrimonis del poble, tots insatisfets i amb problemes diversos. Una dona, demanarà al cisteller un nadó de vímet, i això farà creure que l’home de vímet ha tingut una aventura amb ella. Aquell –sempre sol·lícit amb tothom i motiu d’interpretacions equivocades i malentesos– serà acusat sense fonament de donívol, i aquesta llavor del mal també minarà l’amor de la peixatera. El conte, dramàtic però divertit, raja com l’aigua i el seu visionat té un tast de narració tradicional mentre es reflexiona entorn de la natura humana que fa de les mateixes mancances motiu per agredir de diferents maneres els altres. (..) El millor: La proposta de faula per a adults reeixida a tots nivells, però particularment en el que es refereix al timing i a un sentit compacte del producte»
Crítica (β) d’Ignasi Juliachs, a El Cinèfil, 30.10.2026
«Hi ha pel·lícules que s’expliquen soles amb una sola imatge: Alexander Skarsgård cobert de cap a peus en un vestit de vímet, amb pròtesis facials elaborades pel mateix estudi que va donar vida als orcs d’El Senyor dels Anells. Aquesta imatge és Wicker, i darrere de la seva aparença absurda hi ha una de les propostes més punyents del cinema del 2026. Els crítics que la van veure a Sundance 2026 la van comparar amb Chocolat i Pleasantville, dues pel·lícules que també van fer servir la faula i el color per parlar de repressió social i desig femení. Però Wicker sembla anar més lluny en la seva disposició a incomodar: no busca la redempció càlida ni el final que reconcilia a tothom. Busca el riure que obre preguntes. La conversa sobre les expectatives que recauen sobre les dones solteres —especialment les de certa edat— no és nova, però poques vegades arriba al cinema amb aquest nivell d’inventiva visual i elenc. En un moment en què el debat sobre els rols de gènere ocupa tant espai cultural, una sàtira que literalment construeix “l’home ideal” amb materials naturals i el converteix en objecte de desig té alguna cosa a dir sobre la fantasia, el control i el que les dones realment volen versus el que se suposa que han de voler»
Crítica (β) d’Irinea Funes, (en espanyol), a Culturacolectiva.com, 30.07.2026 (publicada en català per CineBaix)
D’ Adrian CHIARELLA, Leviticus
♦ Leviticus, òpera prima iniciàtica, romàntica, ‘queer’, de terror sobrenatural, de la qual es parla molt, des que s’estrenà al Festival Sundance, a començament d’aquest 2026. Un títol que Sitges no s’ha volgut perdre i on el seu autor, l’australià Adrian Chiarella, ha estat guardonat amb el Premi Citizen Kane al Director Revelació, que atorga la crítica cinematogràfica. Així l’han presentada a Sitges: «En una remota comunitat religiosa, dos adolescents descobreixen que el seu amor prohibit ha despertat un ens sobrenatural que adopta la forma d’allò que més desitgen: l’un a l’altre. Per sobreviure, hauran d’enfrontar-se tant al monstre que els persegueix com al fanatisme que els condemna. Una de les grans pel·lícules de terror de l’any, qualificada espiritualment com la versió LGTBIQA+ d’It Follows» [§]
Producció: Austràlia. Any: 2026. Durada: 1h26. Versió original: en anglès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné, CNC, My Movies. Dossier de premsa: en francès. Més informació: Viquipèdia (cat), Wikipedia (ang).Distribuïdores ⇒ DE: YouPlanet. EE: 30.10.2026. DF: Originals Factory. EF: 07.10.2026. DI: Plaion Pictures. EI: 23.07.2026. D·Ang: Neon. E·Ang: 04.09.2026. D·EUA: Neon. E·EUA: 19.06.2026. VI: Neon.
Alguns cines que l’estrenen⇒ En VOSE: Screenbox (Lleida). Amb alguna sessió en VOSE: Kinépolis (BCN). En VE: OCine Blanes (Blanes), OCine Platja d’Aro (Platja d’Aro), Odeon Girona (Salt), Eix Macià (Sabadell), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), OCine Arenys (Arenys de Mar), OCine Màgic (Badalona), Cinesa SOM Multiespai (BCN), OCine Granollers (Granollers), OCine El Vendrell (El Vendrell), OCine Les Gavarres (Tarragona), OCine Vila-seca (Vila-seca), OCimax Palma (Palma), Augusta (Palma), OCine Porto Pí (Portopí, Palma), OCine Estepark (Castelló), Cinesa Salera (Castelló), ABC Park (València), ABC Gran Túria (València), ABC Saler (València), OCine Aqua (València), ABC Elx (Elx), ABC Gandia (Gandia)
Publicacions:
«Leviticus, d’Adrian Chiarella, una de les apostes de terror queer més esperades d’aquesta edició [de Sitges 2026]. I ha estat a l’altura de les expectatives. La premissa situa dos adolescents en una comunitat australiana marcada per l’homofòbia. Quan el seu enamorament topa amb la intolerància de l’entorn, la resposta dels adults és sotmetre’ls a una mena de teràpia de conversió en clau d’exorcisme. Però el que pretenia ser una purificació moral es converteix en un malson sobrenatural: una entitat violenta adopta la forma de la persona que cadascun d’ells més desitja i transforma així l’amor en una amenaça i el desig, en una arma de persecució. Una proposta que, més enllà de les seves convencions, posa sobre la taula una pregunta incòmoda: qui és realment el monstre quan estimar es converteix en un delicte?»
Crònica (⊄) de Jordi Camps Linnell, al diari El Punt Avui, 10.10.2026 – Festival de Sitges
«Com passa en els “slashers” clàssics, els amors prohibits o inoportuns comporten una condemna a mort. Això passa en aquest poblet petit d’Austràlia, que no accepta les relacions homosexuals dels seus joves i, per atemorir-los i castigar-los, invoquen una presència maligna que els persegueix a tot arreu. Un debut fascinant i intel·ligent d’Adrian Chiarella, que es va endur el premi al millor cineasta jove de l’últim Festival de Sitges»
Crítica* (β) de Marc Garriga, a 3Cat·Info, 29.10.2026
De Steve COX i Matthew WALKER, Shaun the Sheep: The Beast of Mossy Bottom — El xai Shaun: Missió Carbassa — La oveja Shaun: Misión calabaza — Shaun le mouton: La Bêêête d’Halloween — Shaun, vita da pecora: Operazione Z.U.C.C.A
♦ El Xai Shaun, nascut de l’homònima sèrie de televisió de dibuixos animats britànica en stop motion, produïda per Aardman Animations i emesa pel Super 3 i SX3, torna per tercera vegada a la gran pantalla, ara per a salvar la celebració de Halloween a la granja Mossy Bottom: «Els residents de la granja de Mossy Bottom esperen amb il·lusió Halloween, fins que el maldestre granger destrossa l’estimat hort de carabasses del ramat! Aleshores, en Shaun es converteix en un científic boig per solucionar el problema, però la situació es descontrola ràpidament»
Producció: Anglaterra, França, EUA. Any: 2026. Durada: 1h21. Versió original: sense diàlegs.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné, Afca, My Movies. Més informació: Wikipedia (ang). Distribuïdores ⇒ DE: Selecta Visión. EE: 30.10.2026. DF: StudioCanal. EF: 21.10.2026. DI: Lucky Red. EI: 28.10.2026. D·Ang: StudioCanal**. E·Ang: 18.09.2026. D·EUA: pendent. E·EUA: 18.09.2026. VI: StudioCanal.
Alguns cines que l’estrenen (no té diàlegs) ⇒ CineBaix (St Feliu de L), Verdi (BCN), Kinepolis (BCN), Cinesa Diagonal (BCN), Cinesa Diagonal Mar (BCN), Cinesa SOM Multiespai (BCN), Mooby -Arenas, Bosque, Glòries- (BCN), Yelmo La Maquinista (Sant Andreu, BCN), Cinesa La Farga (L’Hospitalet de L), OCine Granollers (Granollers), Sucre (Vic), Imperial (Sabadell), Eix Macià (Sabadell), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), Bages Centre (Manresa), CatCinemes (Figueres), Multicines Olot (Olot), Odeon Girona (Salt), OCine Girona (Girona), Montgrí -els dies 21 i 22 de novembre- (Torroella de Montgrí), OCine Platja d’Aro (Platja d’Aro), OCine Blanes (Blanes), OCine Arenys (Arenys de Mar), Kinepolis (Mataró), OCine Màgic (Badalona), Cinesa Luxe (Gavà), OCine El Vendrell (El Vendrell), OCine Vila-seca (Vila-seca), OCine Les Gavarres (Tarragona), OCine Roquetes (Roquetes), OCimax Palma (Palma), Augusta (Palma), OCine Porto Pí (Portopí, Palma), Cinesa Mallorca Fashion Outlet (Marratxí), Manacor Aficine (Manacor), Eivissa Aficine (Eivissa), Ocimax Maó (Maó), Sucre (Vila-real), OCine Estepark (Castelló), Cinesa Salera (Castelló), Babel (València), ABC Park (València), ABC Gran Túria (València), ABC Saler (València), OCine Aqua (València), Cinesa Bonaire (València), ABC Elx (Elx), ABC Gandia (Gandia), Florida (Fraga), Illa Carlemany (Escaldes-Engordany, Andorra). Sessió el dissabte 31 d’octubre: Castillet (Perpinyà). I els dies 31 d’octubre i 1 de novembre: Mega Castillet (Perpinyà)
Publicacions:
«El tercer llarg de la popular franquícia de stop-motion creada per l’estudi Aardman, a qui devem clàssics com Wallace i Gromit: La maledicció de les verdures i Chicken Run: Evasió a la granja, presenta novament una història farcida de gags visuals brillants i una proposta estètica cuidada i artesanal que assoleix la màxima expressió en les escenes de la torre-laboratori on el Shaun, convertit en una versió llanuda del Dr. Frankenstein, crea una poció que transformarà l’alopècic Granger en un terrorífic monstre pelut. Potser el ritme decau en el segon acte (un fet que no passa mai a la vertiginosa i inventiva sèrie original), però un desenllaç beeestial ho compensa»
Crítica (⊄) de María Adell Carmona, al diari Ara, 28.10.2026
«Fa prop de 20 anys que el xai Shaun sedueix petits i grans amb les seves aventures absurdes i divertidíssimes, sense diàlegs i deutores de l’”slapstick” clàssic del cinema mut. Aquesta ovella de plastilina de l’estudi Aardman, un dels millors del món en la tècnica “stop motion”, es converteix aquí en una mena de Dr. Frankenstein en la que és la seva primera incursió en el terror (infantil). Enginyosa i encantadora, aquesta és, sens dubte, una de les seves millors històries»
Crítica* (β) de Marc Garriga, a 3Cat·Info, 29.10.2026
«L’estudi britànic d’animació amb stop-motion Aardman, coneguts per Wallace i Gromit i Chicken run, estrena noves aventures d’una altra de les seves estrelles, el xai Shawn. Dos veterans de la casa, Steve Cox i Matthew Walker, són els codirectors de La oveja Shaun: Misión calabaza, que té a veure amb Halloween i amb un monstre»
Peça (⊄) de la redacció del diari El Punt Avui, 30.10.2026
De Javier GINER, Esta soledad — This Solitude
♦ Adaptació de l’obra teatral Fuga de cuerpos, de María Velasco, Esta soledad té de protagonistes «en Leo (Oriol Pla) i la Lorea (Marina Salas), que s’havien estimat i potser encara s’estimen; però han trencat després de cinc anys junts. Alguna cosa dins seu s’ha trencat. La seva relació s’ha acabat. Ell carrega amb el pare malalt, atrapat entre la responsabilitat i una desconnexió emocional que li pesa. Ella, embolicada entre feines mal pagades i crisis personals, intenta refer-se sense saber gaire bé per on començar. Són dos cossos cansats i sols, travessats per la precarietat, per allò que no s’ha resolt, per l’herència emocional d’una generació que sembla arribar sempre tard a tot: a l’amor, a l’estabilitat, a la maduresa, a la calma, a la satisfacció personal».
El tàndem Oriol Pla – Marina Salas torna a posar-se al servei del seu amic, el cineasta Javier Giner (Barakaldo, 1977), que debuta aquí en el llargmetratge, havent-los dirigit anteriorment a la sèrie Yo, adicto (2024), creada pel mateix Giner (i Aitor Gabilondo), a partir de la novel·la amb que ell relata les seves dependències i procés de superació, i que va reportar a l’Oriol Pla l’Emmy Internacional. Esta soledad s’acaba de preestrenar a Catalunya al marc del festival Temporada Alta, després d’haver-se donat a conèixer mundialment a Sant Sebastià 2026 · New Directors.
Producció: Espanya i País Basc. Any: 2026. Durada: 1h50. Versió original: en espanyol i basc.
En aquest blog: Dossier de la pel·lícula
D’ Olivier NAKACHE i Eric TOLEDANO, Juste une illusion — Tiempos de ilusión — Just An Illusion·La mia Famiglia quasi Perfetta — Just An Illusion
♦ El tàndem que va fer riure el món sencer amb la pel·lícula Intocable (2011), aquella història del ric aristòcrata tetraplègic que contracta un noi negre dels suburbis perquè el cuidi i li capgira la vida, ens presenta aquesta altra comèdia popular, de gran èxit a la taquilla francesa (més de 2 millions d’espectadors): «Som al 1985. En Vincent (Simon Boublil), que aviat farà 13 anys, viu als afores de París, en una família de classe mitjana, entre un germà gran distant (Alexis Rosenstiehl) i uns pares enfrontats permanentment (Louis Garrel i Camille Cottin). Quan ja no és pas un nen, però encara no acaba de ser un adult, en compartirem les preguntes i els dubtes sobre la identitat, l’amistat, la família, la religió, el desig i els primers impulsos amorosos. Una comèdia sobre aquella etapa tendra de la vida en què l’esperança de canviar el món no era ‘Només una il·lusió…’» Una comèdia, asseguren, «que celebra haver crescut a la dècada dels vuitanta i ret un afectuós homenatge a tota una generació de pares i mares» [§]. En completen el repartiment: Pierre Lottin i Jeanne Lamartine. Juste une illusion va tenir l’honor de cloure la secció Perlak del Festival de Sant Sebastià 2026.
Producció: França. Any: 2026. Durada: 1h56. Versió original: en francès, amb alguns diàlegs en anglès, italià i hebreu.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, Unifrance, My Movies. Distribuïdores ⇒ DE: A Contracorriente. EE: 30.10.2026. DF: Gaumont. EF: 15.04.2026. DI: 01. EI: 14.01.2027. D·Ang: Met Film. E·Ang: 11.09.2026. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: Gaumont.
Alguns cines que l’estrenen⇒ En VOSE: Verdi (BCN), Renoir (BCN), Mooby Balmes (BCN), Illa Carlemany (Escaldes-Engordany, Andorra). Amb alguna sessió en VOSE: Mooby -Bosque i Gran Sarrià Club- (BCN), Sucre (Vic), Catalunya (Terrassa), Screenbox (Lleida), Edison -del 13 al 16 de novembre- (Granollers). En VE: OCine Girona (Girona), Imperial (Sabadell), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), OCine Màgic (Badalona), OCine Granollers (Granollers), Kinepolis (BCN), Cinesa SOM Multiespai (BCN), OCine Les Gavarres (Tarragona), Augusta (Palma), Ocimax Maó (Maó), ABC Park (València), ABC Saler (València), ABC Elx (Elx), ABC Gandia (Gandia),
Publicacions:
«És un coming of age, però als temes habituals (sexe, primer amor, relació familiar) s’hi afegeix la identitat. ¿Som francesos, jueus o africans?, es pregunta el Vincent, perquè la família de la seva mare és jueva i va viure molts anys a Algèria –una enyorança, una rememoració permanent– i el seu pare procedeix del Marroc. Nakache i Toledano han evolucionat des dels temps de la comèdia simple, però tan exitosa, Intocable. Ara perfilen més bé els seus personatges i el seu humor és més incisiu, encara que els continuen sobrant alguns moments histriònics»
Crítica (⊄) de Quim Casas, al diari El Periódico, 30.10.2026
«Olivier Nakache (1973) i Éric Toledano (1971) fa més de 30 anys que escriuen i dirigeixen junts els seus films. “És curiós perquè ens vam conèixer quan teníem setze anys, però aquí parlem d’una època en què encara no ens coneixíem –comenta Nakache–. Ens havíem explicat moltes anècdotes, que havíem anat apuntant. Un dia les vam explicar a Louis Garrel i ens va dir: «Hem de fer aquesta pel·lícula!»” Louis Garrel, més conegut pel cinema d’autor que ha dirigit i protagonitzat, mostra la seva vis còmica en aquesta pel·lícula, que s’ha convertit en el seu èxit més gran. L’acompanyen Camille Cottin (la mare), Pierre Lottin (un veí) i el nen Simon Boublil en el paper de Vincent, un nen de tretze anys de la Banlieue (els suburbis de París) enamorat d’una companya de classe. “Teníem ganes de recuperar l’emoció d’aquelles primeres vegades, perquè són úniques –reflexiona el cineasta–. Volíem parlar d’aquell moment en què ens impacten tantes coses: l’amor, ser independent… També volíem parlar del moment en què les hormones es revolucionen, en què ens diuen que ja som homes. Tot això des de la nostra perspectiva, que és la comèdia”»
Article (⊄) de Bernat Salvà, al diari El Punt Avui, 30.10.2026
«La dupla responsable de films sensacionals com “Intocable” o “C’est la vie”, Olivier Nakache i Eric Toledano, fa un afectuós exercici de nostàlgia per recrear els anys 90, els de la seva adolescència, i explicar una història sensible i entranyable. És el dia a dia d’una família qualsevol, afectada per la crisi econòmica, que experimenta les primeres relacions amoroses juvenils i on són ben presents els conflictes amb els adolescents. Però tot, sempre, amb un esperit positiu. Una “feel good movie” de manual»
Crítica* (β) de Marc Garriga, a 3Cat·Info, 29.10.2026
D’ Aritz MORENO, Karateka
♦ L’actriu catalana Andrea Ros (Terrassa, 03.05.1993) encarna ara a la gran pantalla la karateka Sandra Sánchez «considerada la millor karateka de la història en la categoria de kata femení després de romandre durant tres anys seguits com a líder del rànquing mundial» [§] i que, als 39 anys d’edat, va guanyar l’Or Olímpic, a Tòquio. Karateka n’és la seva biografia cinematogràfica, en què l’actor Patrick Criado dona vida al company i entrenador Jesús del Moral, l’home que va creure en ella, quan tothom li deia que s’ho deixés córrer, que ja era massa tard, que aquell era un esport ‘dels japonesos’. És així que aquest biopic de Sandra Sánchez ens promet «una història sobre la perseverança, les segones oportunitats i la decisió de continuar creient quan semblava que ja era massa tard». L’ha dirigit Aritz Moreno (Sant Sebastià, 1980), que amb trajectòria de curtmetratgista i home de sèries televisives, va debutar en el llarg cinematogràfic amb Ventajas de viajar en tren (2019), que fou seleccionada a Sitges, certamen en què posteriorment va rebre una Menció Especial del Jurat amb Moscas (2023). Amb les inefables Antena 3 Media i Netflix implicades a la producció, aquesta pel·lícula, que es ven com un relat d’èpica esportiva «que combina aventura, emoció, humor i una gran història d’amor», compta amb la distribució de la major Warner Bros i va estrenada mundialment, pensant en allò que en diuen ‘el gran públic’, a Festival de Sant Sebastià 2026 · Velòdrom.
Producció: País Basc i Espanya. Coproducció: Bèlgica. Any: 2026. Durada: 1h50. Versió original: en espanyol, anglès, mandarí i japonès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné. Més informació: A3 Media 07.04.2025 (esp). Distribuïdores ⇒ DE: Warner. EE: 30.10.2026. DF: pendent. EF: pendent. DI: pendent. EI: pendent. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: pendent.
Alguns cines que l’estrenen⇒ En VO: CineBaix (St Feliu de L), OCine Granollers (Granollers), Sucre (Vic), Imperial (Sabadell), Eix Macià (Sabadell), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), Bages Centre (Manresa), Screenbox (Lleida), CatCinemes (Figueres), Multicines Olot (Olot), Odeon Girona (Salt), OCine Girona (Girona), OCine Platja d’Aro (Platja d’Aro), OCine Blanes (Blanes), OCine Arenys (Arenys de Mar), Kinepolis (Mataró), OCine Màgic (Badalona), Kinepolis (BCN), Mooby Arenas (BCN), Cinesa Diagonal (BCN), Cinesa Diagonal Mar (BCN), Cinesa SOM Multiespai (BCN), Yelmo La Maquinista (Sant Andreu, BCN), Cinesa La Farga (L’Hospitalet de L), Cinesa Barnasud (Gavà), OCine El Vendrell (El Vendrell), OCine Vila-seca (Vila-seca), OCine Les Gavarres (Tarragona), OCine Roquetes (Roquetes), OCimax Palma (Palma), Augusta (Palma), OCine Porto Pí (Portopí, Palma), Cinesa Mallorca Fashion Outlet (Marratxí), Manacor Aficine (Manacor), Eivissa Aficine (Eivissa), Ocimax Maó (Maó), Sucre (Vila-real), OCine Estepark (Castelló), Cinesa Salera (Castelló), ABC Park (València), ABC Gran Túria (València), ABC Saler (València), OCine Aqua (València), Cinesa Bonaire (València), ABC Elx (Elx), ABC Gandia (Gandia), Illa Carlemany (Escaldes-Engordany, Andorra)
Publicacions:
«La història de Sandra Sánchez, reconeguda com la millor karateka de la història, és realment de pel·lícula. És un relat de resiliència, de perseverança i de compromís, també d’èpica esportiva i d’amor per una disciplina, la de les kates, estèticament espectacular i, a més, amb una gran càrrega espiritual. L’esforç d’Andrea Ros per acostar-se a la perfecció tècnica de Sánchez és superlatiu i la direcció d’Aritz Moreno aconsegueix que la trama sigui interessant des del principi fins al final. Li manca una mica d’autocrítica, però se li perdona»
Crítica* (β) de Marc Garriga, a 3Cat·Info, 29.10.2026
«El director Aritz Moreno (Ventajas de viajar en tren) canvia aquí el surrealisme per un to molt més clàssic per narrar l’extraordinària trajectòria de la campiona espanyola. El director evita convertir la vida de la Sandra en un simple àlbum de medalles i posa el focus en allò que realment sosté una campiona: sacrifici, constància i una confiança tan ferma que gairebé necessita llicència pròpia. La pel·lícula funciona millor quan retrata la persona que quan intenta posar-se la capa d’epopeia olímpica. Un dels seus encerts més grans és en les escenes de competició, on aconsegueix acostar a l’espectador una disciplina poc coneguda per al gran públic. El kata, a diferència del combat (kumite), no enfronta dos karatekes sobre el tatami, sinó que consisteix a executar una sèrie de moviments tècnics que simulen una lluita contra adversaris imaginaris. Una mena de duel contra fantasmes en què no n’hi ha prou de colpejar l’aire: cal convèncer els jutges que aquest aire acaba de rebre la pallissa de la seva vida»
Crítica (β) de Juan Luis Sánchez, (en espanyol), a DeCine21 (publicada en català per CineBaix)
«Biopic sobre Sandra Sánchez, la karateka espanyola que va desafiar el domini japonès en aquest esport i la seva pròpia edat, 39 anys, per buscar l’or en els jocs olímpics. Aritz Moreno (Ventajas de viajar en tren, Moscas) dirigeix aquest film estrenat a Sant Sebastià, amb Andrea Ros en el paper de Sandra i Patrick Criado en el del seu entrenador i parella»
Peça (⊄) de la redacció del diari El Punt Avui, 30.10.2026
També s’estrenen
De Rubén ARNAIZ, Biblia negra
Cinta de terror sobrenatural, amb guió i muntatge del mateix cineasta; producció espanyola d’aquest mateix 2026, sobre un pare desesperat que, buscant la seva filla, ben aviat descobreix que està retinguda en una clínica psiquiàtrica, els cuidadors de la qual no són el que semblen, i aleshores, ell cau de ple en el parany d’una secta apocalíptica, que la vol utilitzar com a receptacle d’alguna cosa que és a punt d’arribar. L’acció se situa al 1992, després que un grup d’arqueòlegs i una monja han trobat un llibre misteriós d’una religió ancestral que té com a objectiu desencadenar la fi del món… Protagonitzada per Juan Rueda, Rosario Serna, Diego Ferro, Alicia Veronesi, Greta Cristóbal Carcavilla, Irina Herráez, Delia Sáiz Palomino, José Santiago iAlicia Stephanie Condie. Més informació: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, ICAA. Alguns cines que l’estrenen⇒ En VOE: ABC Park (València), ABC Gran Túria (València)
De Gabriel RIVA PALACIO ALATRISTE i Rodolfo RIVA PALACIO ALATRISTE, Gungo y los juegos cavernícolas — Rock Bottom
«L’edat de pedra no estava preparada per a Gungo. I encara menys per veure’l liderar un equip als Jocs Cavernícoles. Expulsat de la seva tribu després d’una conspiració, aquest hereu poc avesat a les gestes èpiques haurà de fer-se camí al costat d’una colla que tampoc sembla destinada a guanyar res: una artista, un aprenent d’agricultor, un petit geni, un veterà imprevisible i fins i tot un tigre de dents de sabre. Gabriel i Rodolfo Riva Palacio converteixen aquesta reunió de desencaixats en una aventura d’animació plena de proves, ensopegades i humor, en què la força bruta serveix de ben poc al costat de l’enginy i de la capacitat d’aprendre a jugar en equip. Perquè, fins i tot a la prehistòria, fer pinya podia ser molt més divertit que ser el més fort de la cova» [§]: així presenten aquest film d’animació en 3D al Festival de Valladolid d’enguany (secció Miniminci, on es projecten films per a canalla d’entre 6 i 12 anys). Es tracta d’una producció mexicano-espanyola, en què el youtuber Mikecrack (Miguel Bernal Montes) ha posat la veu en Gungo, a la versió en espanyol d’Espanya, i el youtuber Ricky Limón ho ha fet en l’espanyol de Mèxic, a la versió original. Més informació: Lazona Pictures (DE) | Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, ICAA. Alguns cines que l’estrenen⇒ En VE: Screenbox (Lleida), Imperial (Sabadell), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), Bages Centre (Manresa), CatCinemes (Figueres), Multicines Olot (Olot), Ocimax Palma (Palma), ABC Park (València), ABC Saler (València), ABC Gran Túria (València), ABC Elx (Elx), ABC Gandia (Gandia).
De Miguel Ángel CALVO BUTTINI, El mundo es ansí
Documental híbrid que arriba als cines el mateix dia que es compleixen 70 anys de la mort de Pio Baroja i pretén apropar-se a la figura i al pensament de l’escriptor, mitjançant una mirada contemporània a la figura de l’autor. «No vol ser-ne una biografia convencional, sinó establir un diàleg entre Baroja i el present. Per fer-ho, el director, Miguel Ángel Calvo Buttini combina la realitat documental amb una trama de ficció protagonitzada per l’Ana, una jove estudiant de postgrau a qui encarreguen un treball sobre l’escriptor» [§]. És l’actriu navarresa Nahia Bergasa qui interpreta el personatge de l’Ana, que, endinsada en la seva recerca, arriba a establir un diàleg imaginari amb el mateix Pio Baroja o, més concretament, amb el seu alter ego, a qui dona vida l’actor també navarrès Álvaro Subiés, en el que esdevé la trobada entre les dues èpoques, que permet relacionar les idees i la literatura del novel·lista amb les preguntes i les inquietuds del present. «La proposta es completa amb material d’arxiu, fragments de l’obra de Baroja i entrevistes a escriptors i especialistes com Bernardo Atxaga, Ramón Barea, Soledad Puértolas, Marta Sanz, Gregorio Luri i María José Solano. El documental compta, a més, amb la participació de Carmen i Pío Caro, renebots de l’escriptor, que han donat suport al projecte facilitant l’accés a materials d’arxiu i a les localitzacions necessàries per dur-lo a terme» [§]. Més informació: Barton Films (DE) | Imdb, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA. Alguns cines que l’estrenen⇒ En VE: Screenbox (Lleida), ABC Park (València)
D’estrenes a la Catalunya Nord
De László NEMES, Moulin
♦ El cineasta hongarès László Nemes, conegut i reconegut pel colpidor film sobre l’Holocaust, El fill de Saül (2015), va presentar a la Competició de Canes 2026, Moulin. «És amb un immens orgull que porto al cinema la tràgica i èpica història de Jean Moulin, el gran resistent humanista de la Segona Guerra Mundial”» ha declarat Nemes, que, en paraules d’Imma Merino [1] «ha commocionat novament a Canes (..) [amb aquesta] pel·lícula, amb la qual torna a fer memòria de la barbàrie nazi, reconstrueix els últims dies d’una figura mítica de la Resistència francesa, Jean Moulin, que, abans de morir en el tren que el duia a Berlín per continuar essent interrogat, va ser torturat a les dependències de la Gestapo a Lió comandada per Klaus Barbie. Aquest, anomenat el carnisser de Lió (..)».
Producció: França. Any: 2026. Durada: 2h14. Versió original: en francès, amb algun diàleg en alemany.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies. Dossiers de premsa: en espanyol | en francès | en anglès. Distribuïdores ⇒ DE: BTeam. EE: 20.11.2026. DF: STUDIO TF1 Cinema. EF: 28.10.2026. DI: pendent. EI: pendent. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: 193.
L’estrenen⇒ En VOF: Castillet (Perpinyà)
Publicacions:
«En la seva nova pel·lícula, Nemes primer aborda l’activitat clandestina dels membres de la Resistència (Moulin també n’és un símbol perquè, a més de la seva condició de màrtir, es considera que va aconseguir unificar-la sota el lideratge exercit per De Gaulle des de Londres) amb una atmosfera tan sòbria com tenebrosa que evoca L’exèrcit de les ombres (1969), film de Jean-Pierre Melville sobre els mateixos fets. Un cop detingut Jean Moulin, que amagava la seva identitat real amb el nom de Jacques Martel, es concentra en el duel que manté amb Klaus Barbie, que l’actor alemany Lars Eidinger encarna fent pensar en la rèplica de l’escriptor Jean Améry, supervivent d’Auschwitz, al concepte de la “banalitat del mal” de Hanna Arendt: els rostres dels membres de la Gestapo eren comuns, però la pensadora no havia vist com es transformaven de tal manera que el Mal superava la banalitat. Exercint una violència tant física com psicològica, Barbie vol extreure informació de Moulin (interpretat molt convincentment per Gilles Lellouche) i aquest últim s’hi resisteix mentre el seu cos i la seva ment són devastats: també és possible recordar la passió laica del torturat Manfredi a Roma, città aperta, de Rossellini. En tot cas, Nemes no apel·la a l’èpica i no presenta Moulin com un heroi: només és un home que, amb la seva fragilitat, resisteix davant del Mal fins a la mort. Amb la seva rigorositat formal i el seu compromís moral, Nemes és un ferm candidat a la Palma d’Or (..)»
Crònica (⊄) d’Imma Merino, al diari El Punt Avui, 19.05.2026 – Festival de Canes
«Laszlo Némes torna a demostrar el seu mestratge en un drama ambientat a la Segona Guerra Mundial. Sense la radicalitat formal de la pel·lícula que el va consagrar, Némes explica la història de Jean Moulin. Laszlo Némes fa una autèntica lliçó de posada en escena, partint de la textura del film -rodat en uns 35mm impecables que et submergeixen en l’ambient de l’època- i mantenint una tensió sostinguda que deixa l’espectador clavat a la butaca. Totes les decisions de direcció que pren Némes són brillants i el realitzador hongarès torna a demostrar el seu mestratge en el domini del drama històric, sense excessos, sense efectismes, amb un equilibri perfecte entre el retrat de la duresa del moment i la reflexió sobre el deure, el destí i el preu dels ideals en un dels moments més tenebrosos de la història d’Europa»
Crònica (⊄) de Paco Vilallonga al Diari de Girona, 18.05.2026 – Festival de Canes
«Un biopic sobre aquest heroi nacional enterrat al Panteó de París podria haver caigut fàcilment en la mera exaltació heroica o la il·lustració viquipèdica dels fets històrics, però el cineasta hongarès László Nemes ho condueix a un terreny molt més interessant per construir, des de la contenció expressiva, un retrat sobri i elegantíssim del personatge. La pel·lícula, titulada simplement Moulin, se centra només en les últimes setmanes de vida de Moulin. Un extraordinari Giles Lellouche interpreta Moulin amb una gran economia gestual i les paraules justes. La fotografia ombrívola de tons grisos expressa de meravella l’atmosfera opressiva d’un país ocupat i la sensació permanent de perill. Però a partir de la detenció i empresonament de Moulin, la pel·lícula entra en una fase gairebé bressoniana. Tot i que el desenllaç de la història és sabut, Nemes manté la tensió en tot moment, narrant l’interrogatori i les tortures a mans dels nazis amb un punt de pudor, sense caure mai en la pornografia del dolor. Fins i tot hi ha moments d’una bellesa sublim, i un ús de la música d’Offenbach –el famós fragment de La barcarola de l’òpera Els contes de Hoffmann– que ja pertany per sempre a aquesta gran pel·lícula»
Crònica (⊄) de Xavi Serra, al diari Ara, 18.05.2026 – Festival de Canes
«El resultat [de la pel·lícula] és excel·lent gràcies a una direcció extremadament cuidada, amb una textura de les imatges i una planificació d’escenes que transmet de forma magistral el caràcter opressiu del moment. Igualment sap convertir tot l’episodi de la detenció en una mostra de control del temps narratiu, d’excloure els moments més sagnants i, sobretot, transmetre tota la por, el dolor, la incertesa, el risc de Moulin per preservar la seva identitat més enllà del sofriment sofert. L’impressionant film de Nemes crea una tensió i un neguit màxim amb escassos elements narratius i també amb la dilatació d’escenes crucials. La figura dominant és el silenci, amb moments introspectius, instants morts, i moments d’observació i d’espera de Moulin. El seu capteniment, les seves evasives, la seva mudesa es transmet a la concepció immersiva de la pel·lícula de Nemes. Podem evocar clàssics com L’Exèrcit de les ombres de Melville, film indiscutible sobre la Resistència Francesa, però Nemes no prefereix el laconisme i la síntesi, el director prefereix amb una posada en escena estilitzada crear atmosferes saturades i moments asfixiants d’immersió en el que va ser el seu suplici. Al final també contribueix a crear la dimensió llegendària de Moulin, d’heroi o de màrtir, tancant la pel·lícula amb un moment antològic quan l’envien moribund a Berlin per seguir amb el seu interrogatori en un tren de vapor amb carbó amb un forn que es tanca sorollosament com una imatge al·legòrica dels camps d’extermini nazis i els seus forns crematoris. Gilles Lelouche, sovint en papers còmics i regitres més volàtils, aquí ens deixa una gran interpretació, feta de contenció, de gestualitat mínima. Ara, que la millor interpretació, sense dubte, és la de l’actor alemany Lars Eidinger en el paper del torturador Barbie, l’encarnació de la maldat, la figura del monstre»
Crònica (β) de Joan Millaret Valls, a cinemacatala·net, 19.05.2026 – Festival de Canes
«És una pel·lícula plena de virtuts estilístiques que, en alguns moments, recorre a la gramàtica del noir per desplegar un ampli catàleg d’imatges aclaparadores, però que resulta definitivament plana i tediosa des del punt de vista narratiu. Confirma allò que les pel·lícules de Nemes posteriors al seu magistral debut ja havien deixat entreveure: és un director exquisit en les formes, però despreocupat pel fons»
Crònica (⊄) de Nando Salvà, al diari El Periódico, 18.05.2026 – Festival de Canes
De Marion LE CORROLLER, Sanguine — Species
♦ Estrenada mundialment a les sessions de mitjanit del Festival de Canes, Sanguine ha triomfat a Sitges, on ha guanyat el Premi al Millor Film. Ens la descriu (entusiàsticament), en Joan Millaret Valls: «El debut cinematogràfic de la cineasta francesa Marion Le Corroller, Sanguine, és una mostra del millor body horror en la línia del terror femení de les compatriotes Coralie Fargeat i Julia Ducournau. Le Corrolle ha escrit conjuntament el guió amb Thomas Pujol i compta amb una producció de Carole Lambert amb un repartiment de dones amb Mara Taquin, Karin Viard, Sami Outalbali i Kim Higelin. La Margot (Mara Taquin) és una metgessa acabada de llicenciar que s’estrena en pràctiques al servei d’urgències d’un hospital francès sota les ordres d’una cap extremadament dura (karin Viard). Aquesta pressió i els quadres estranys que presenten pacients joves porten a Margot a un estat d’angoixa i estrès que fa que comenci a sagnar sense ferides, sense un motiu aparent. Aquí comença una incòmoda història escabrosa i terrorífica en pròpia pell amb protuberàncies i transformacions en el cos. Nova carn, angoixa, psicosi, desconcert i horror sobre la metamorfosi que pateix una jove metgessa novella enmig de la dura feina sanitària i en un context de malalties degeneratives descontrolades»
Producció: França (86,16%), Bèlgica (13,84%). Any: 2026. Durada: 1h43. Versió original: en francès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, MyMovies. Dossiers de premsa: en espanyol | en francès | en anglès. Distribuïdores ⇒ DE: Adso. EE: 27.11.2026. DF: ARP. EF: 28.10.2026. DI: pendent. EI: pendent. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: WTFilms.
L’estrenen⇒ En VOF: Mega Castillet (Perpinyà)
Publicacions:
«Sanguine s’endinsa en el body horror, el terror corporal que converteix el cos humà en territori de mutacions, deformacions i malsons físics. Un subgènere que ha anat eixamplant el seu públic i les seves ambicions, com va demostrar l’impacte internacional de La substància, de Coralie Fargeat. Le Corroller recull el testimoni d’altres autores franceses com Coralie Fargeat i Julia Ducournau (Titane i Alpha) per aportar-hi una mirada pròpia. La directora aprofita els codis del gènere per disparar una crítica rabiosa, descarnada i lúcida contra el sistema capitalista i les estructures de poder que el sostenen. L’explotació laboral, la pressió per rendir i el desgast físic i mental deixen de ser conceptes abstractes per adquirir una dimensió literalment monstruosa. La malaltia no sorgeix del no-res, sembla el símptoma d’una societat que consumeix els cossos fins a portar-los al límit. Hi ha, certament, una voluntat de missatge polític. I tant. La pel·lícula no se n’amaga. Si a La substància es fot canya contra l’exigència estètica, aquí els cops són contra la precarietat i l’explotació laboral»
Crònica (⊄) de Jordi Camps Linnell, al diari El Punt Avui, 18.10.2026 – Festival de Sitges
«(..) una obra menor i derivativa com la francesa Sanguine, segon llarg de Marion Le Corroller, que subratlla amb llapis fosforescent la seva crítica a l’explotació laboral del capitalisme amb elements de body horror manllevats de títols recents molt superiors com Cru i La substància. Què porta un jurat a obviar una obra mestra com Wildwood i premiar una pel·lícula efectiva però efectista com Sanguine, tan populista en la seva simplificació de la problemàtica que denuncia, tan evident en l’apropiació de recursos aliens? ¿Potser la voluntat d’empènyer la carrera d’una directora jove i amb futur, de marcar perfil respecte a altres jurats de festivals? “L’arribada de les directores al cinema fantàstic és una novetat que cal fomentar per explicar què passa a les nostres societats des d’un punt de vista polític –ha defensat Giona A. Nazzaro, del jurat de la competició oficial–. Sanguine planteja un problema polític: com alliberar els cossos i el desig quan són sotmesos a la pressió del treball. I ho fa d’una manera creativa que va interpel·lar tot el jurat”»
Crònica (⊄) de Xavi Serra, al diari Ara, 17.10.2026 – Festival de Sitges
«(..) pel·lícula sobre uns residents de medicina que, sotmesos a una pressió laboral asfixiant, patiran la violència atroç del capitalisme més descarnat. L’autoexigència imposada i la impossibilitat d’una vinculació afectiva farà que tota una generació es vegi enterrada en la seva pròpia desesperació i bogeria, incapaços d’escapar d’una viralitat incontrolable i monstruosa. Hem parlat amb la directora francesa sobre el seu body horror hiperventilat, que aprofita el llenguatge del gènere (la mutació, la malaltia, el contagi, el sexe) per propulsar una crítica ferotge i lúcida contra els aparells del sistema i les grans estructures de poder contemporànies»
Entrevista (β) d‘Agus Izquierdo amb la directora, al digital de cultura Núvol, 15.10.2026 – Festival de Sitges
«Sanguine ha sigut la millor pel·lícula a concurs a Sitges aquest any segons el jurat format per Giona A. Nazzaro, director artístic del festival de Locarno; la directora i escriptora Valeria Vegas; els productors Andy Starke i Mery Colomer, i el guionista Alex Litvak. “És una pel·lícula molt completa, no només per com està explicada, sinó també pel que explica”, va dir Vegas per justificar la decisió. “La feina s’ha convertit en un nou terror. És una cosa que ens va interpel·lar a tots”. Le Coroller se serveix del body horror per posar llum sobre qüestions com l’estrès i l’esgotament laborals o la pressió per la productivitat que pateixen les generacions joves (o no tan joves). Com l’any passat amb La germanastra lletja, d’Emilie Blichfeldt, el jurat oficial fantàstic aposta per l’autoria femenina i l’exploració dels terrors del cos. Deu anys després de l’èxit de Julia Ducournau amb Crudo (tres premis, entre els quals el de millor direcció novella), una altra directora surt victoriosa amb una proposta que recupera l’esperit del Nou Extremisme Francès»
Crònica (⊄) de Juan Manuel Freire, al diari El Periódico, 18.10.2026 – Festival de Sitges
De Rudi ROSENBERG, Quelques mots d’amour — Palabras de amor — Words of Love
♦ Premiat al Festival de Sant Sebastià per la seva òpera prima Le nouveau (2015), sobre un noiet de catorze anys que, arribat a París, se sent aïllat al col·legi, fins que arriba a classe una xicota nova, l’actor i director francès Rudi Rosenberg (06.08.1979), va presentar a Un Certain Regard de Canes 2026 el seu següent film, Quelques mots d’amour, en què l’actriu (i també cineasta) Hafsia Herzi és Erika, una mare que es veu obligada a ajudar la seva filla, obsessionada amb el pare que mai no ha conegut: «Sarcelles, 1995. L’Erika (Hafsia Herzi) cria sola els seus dos fills. La seva filla Abigaëlle (Nour Salam) està convençuda que el seu pare, a qui mai ha conegut, l’estima en silenci en algun lloc. Quan es proposa trobar-lo, l’Erika se sent obligada a ajudar-la, tot i que també intenta protegir-la. Amb el pas del temps, la recerca de l’Abigaëlle es transforma en una obsessió, arrossegant-hi la seva mare, la seva millor amiga i tots aquells que són importants per a ella»
Producció: França. Any: 2026. Durada: 1h35. Versió original: en francès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, AlloCiné, Unifrance, MyMovies. Dossiers de premsa: Palabras de amor | Quelques mots d’amour. Distribuïdores ⇒ DE: Atalante. EE: 24.03.2027. DF: Ad Vitam. EF: 28.10.2026. DI: Teodora Film*. EI: pendent. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: Studio Canal*.
L’estrenen⇒ En VOF: Castillet (Perpinyà)
Publicacions:
«Mentre que l’Erika assumeix la situació, la petita vol sentir-se reconeguda per un pare que la ignora, una obsessió que s’accentua en l’adolescència. Rosenberg inscriu aquest conflicte dramàtic en un retrat del dia a dia d’una banlieue. Quelques mots d’amour s’inscriu en una tendència recent de plasmar la rutina als barris perifèrics lluny del miserabilisme, l’estigmatització o l’excepcionalitat. Hafsia Herzi és l’única actriu professional del repartiment, de manera que, a més dels infants, els personatges secundaris estan encarnats per intèrprets no professionals que injecten frescor als personatges. Hi ha en Quelques mots d’amour una clara vocació de restaurar una idea de comèdia popular de classe obrera que connecta amb el públic des de codis, en alguns moments, propers a la docuficció. L’humor apunta sovint a un cert costumisme realista que funciona bé la majoria de vegades, sobretot en el seu registre menys encotillat, tot i que en alguns moments frega una certa autocomplaença»
Crònica (β) d’Eulàlia Iglesias (en espanyol), a Caimán, 14.05.2026 – Festival de Canes (Fragment traduït al català, a l’apunt del blog Club 7 Cinema, Cròniques de Canes)
«Una reflexió sobre la família, plantejant un debat entre la família convencional i la família biològica, creada per llaços incerts de paternitat. (..) Un melodrama popular que cau amb facilitat en situacions òbvies i que manca de massa contrastos. (..) Una pel·lícula els millors moments de la qual resideixen en l’ús dels personatges secundaris que poblen l’entorn. Rosenberg decideix trencar amb certs estereotips i busca en l’excentricitat d’aquests personatges el risc que la pel·lícula no assumeix en la sentimentalitat dels seus plantejaments»
Crònica (β) d’Àngel Quintana (en espanyol), a Caimán, 14.05.2026 – Festival de Canes (Fragment traduït al català, a l’apunt del blog Club 7 Cinema, Cròniques de Canes)
«Sensibilitat a l’hora de treballar amb actors infantils i altres intèrprets no professionals. Pel·lícula francesa senzilla, clàssica i sensible»
Crònica (β) de Diego Lerer (en espanyol), a Micropsia, 14.05.2026 – Festival de Canes (Fragment traduït al català, a l’apunt del blog Club 7 Cinema, Cròniques de Canes)
«Words of Love es desplega a través d’una història senzilla, directa i profundament commovedora. És una exploració empàtica i metòdica de les emocions dins d’una petita unitat familiar a la qual li manca una peça fonamental, que el cineasta francès desenvolupa amb habilitat al llarg de dos períodes temporals separats per set anys. Un melodrama clàssic centrat en els seus personatges principals, deliberadament modest però molt eficaç, rodat en un realisme captat amb gran sensibilitat pel director de fotografia Éric Dumont»
Crònica (β) de Fabien Lemercier (en diversos idiomes), a Cineuropa, 14.05.2026 – Festival de Canes (Fragment traduït al català, a l’apunt del blog Club 7 Cinema, Cròniques de Canes)
D’ Olivier CLERT, Le Mystère Lucy Lost — El misterio de Lucy Lost — Lucy Lost
♦ Primer llargmetratge del cineasta. Film d’animació, basat en novel·la Listen to the Moon, del prestigiós escriptor de literatura infantil, Michael Morpurgo,-força adaptat al teatre i al cinema (War Horse, de Steven Spielberg), que té de protagonista la Lucy del títol, una noia misteriosa que, amb una amiga secreta, s’embarquen en una recerca màgica per descobrir el que s’amaga darrere dels seus misteriosos poders: «La Lucy viu amb la seva família en un poble d’una petita illa arraconada. Els seus dons extraordinaris provoquen el rebuig dels habitants. Quan coneix la Milly, una nena petita que només ella pot veure, la Lucy s’embarca en una gran aventura per descobrir el secret dels seus misteriosos poders». Estrenat a Festival de Canes 2026 · Sessions Especials – Sessió Familiar , va competir a Annecy 2026.
Producció: França. Any: 2026. Durada: 1h25. Versió original: en francès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, AlloCiné, Unifrance, My Movies. Dossiers de premsa: en francès | en anglès. Més informació: Animation Magazine 28.04.2026.Productora: Xilam Films (francesa). Distribuïdores ⇒ DE: Vértigo. EE: 06.11.2026. DF: Le Pacte. EF: 28.10.2026. DI: Movies Inspired**. EI: pendent. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: Goodfellas.
L’estrenen⇒ En VOF: Castillet (Perpinyà)
Articles publicats: el dia que edito aquest apunt, no n’he trobat
D’ Alexandre CASTAGNETTI, Le Fantôme de l’Opéra — El fantasma de la ópera — L’amore immortale — The Phantom of the Opera
♦ Adaptació moderna de la «novel·la homònima de Gaston Leroux, inspirada en la també novel·la Trilby de George du Maurier ,publicada el 1910, que ha estat adaptada nombroses vegades en pel·lícules i representacions teatrals. Una novel·la gòtica que combina romanticisme, terror, misteri i tragèdia. Tracta d’un home misteriós que terroritza l’Òpera de París i vol cridar l’atenció d’una jove cantant a qui estima»[§]. En aquesta ocasió, l’ha dut a la pantalla l’italià nacionalitzat francès Alexandre Castagnetti, cineasta, guionista, músic i compositor, conegut sobretot com a membre del duo La Chanson du dimanche, de gran èxit a internet entre 2007 i 2012, però també pels seus films anteriors, les comèdies romàntiques Amour et Turbulences — El amor está en el aire — Love is in the Air (2013) i Tamara (2016). Castagnetti ha escrit el guió d’aquesta versió d’ El fantasma de l’Òpera, conjuntament amb la francesa Camille Fontaine, i han comptat amb Deva Cassel per al paper d’Anastasia, la jove ballarina, que al París actual, «entra a formar part del prestigiós Ballet de l’Òpera de París. Mentre assaja Orpheus, una òpera maleïda que, segons la llegenda, hauria estat composta pel Fantasma de l’Òpera, s’enamora d’un pianista misteriós. A mesura que s’acosta l’estrena, entre accidents inexplicables i revelacions inquietants, l’Anastasia es veu immersa en una història d’amor impossible, a mig camí entre la realitat i la fantasia». És l’actor Julien De Saint-Jean qui encarna el personatge d’Ernest Dupré, el fantasma; mentre que Romain Duris és James Figueras i Dorothée Gilbert és Victoire Bellanger; en un repartiment en què trobem també Guillaume Diop, Laïka Blanc-Francard i Axel Auriant. La pel·lícula s’ha rodat en bona part a l’opéra Garnier,
Producció: França. Any: 2026. Durada: 2h14. Versió original: en Francès.
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, AlloCiné, Unifrance, My Movies. Dossier de premsa: Le Fantôme de l’Opéra. Més informació: Wikipédia (fr). Distribuïdores ⇒ DE: A Contracorriente**. EE: 04.12.2026. DF: SND. EF: 28.10.2026. DI: 01. EI: pendent. D·EUA: pendent. E·EUA: pendent. VI: SND International Sales*.
L’estrenen⇒ En VOF: Mega Castillet (Perpinyà)
Articles publicats: el dia que edito aquest apunt, no n’he trobat
També s’estrenen
De Basile MONNOT i Samy BOUYSSIÉ, Papa où t’es ?
Documental, amb el tiktoker Nicolas Trouvé (Avinyó,1999): «Als 27 anys, en Nicolas gairebé no conserva cap record de la seva infantesa i mai no ha conegut el seu pare. Separat de la seva mare quan tenia tres anys, ha crescut entre famílies d’acollida i centres de menors. Decidit a trobar el pare que el va abandonar en néixer, en Nicolas recupera el seu expedient dels Serveis Socials de Protecció a la Infància i inicia la recerca. Una investigació que el portarà fins al Senegal, on coneixerà la seva família i descobrirà una història de la qual gairebé no en sap res». Es tracta d’un viatge de descoberta personal que l’estrímer Trové va anunciar per Youtube a finals de març d’aquest mateix any. Més informació: Tandem (DF) | Tmdb, Imdb, Letterboxd, AlloCiné, Unifrance. Dossier de premsa: en francès.
L’estrenen⇒ En VOF: Mega Castillet (Perpinyà)
Articles publicats: el dia que edito aquest apunt, no n’he trobat
—
PORTADA: Olivia Colman i Alexander Skarsgaard, a ‘Wicker’
