♦ «Estimat John Malkovich, com t’hem trobat a faltar» [§] titula María Adell Carmona, al diari Ara, la seva crítica de Wild Horse Nine. «John Malkovich està immens» [§], rebla Jacques Morice, a Télérama. «John Malkovich fa art del cinisme amb aquest paper d’agent de la CIA a punt de retirar-se just abans d’enllestir el cop d’estat d’Augusto Pinochet a Xile. En part, s’aprofita del guió excels de Martin McDonagh, el tercer dels germans Coen, que ha escrit uns diàlegs sucosos i afiladíssims. El film retrata la crisi eterna de la masculinitat més viril i l’intervencionisme sense límits dels Estats Units en la política internacional. És una comèdia negra divertidíssima i trista alhora, que també compta amb un Sam Rockwell a l’altura del que se li exigeix per no desmerèixer al costat d’un Malkovich magnífic» [§] aporta Marc Garriga, a 3Cat·Info.
És que ja ens ho van dir des del Festival de Venècia, on la pel·lícula s’estrenà mundialment:«L’acció de Wild horse nine se centra en la figura de dos agents dels serveis d’intel·ligència nord-americans –uns magnífics John Malkovich i Sam Rockwell– que, en el Xile del 1973, viatgen fins a l’illa de Pasqua per resoldre un assumpte personal» (Manu Yáñez, diari Ara [§]); «Malkovich ofereix una actuació absolutament incontestable en la pell del que, a més, és el seu primer personatge de relleu en una pel·lícula amb expectatives comercials en molt, molt temps. Es tracta, és clar, d’una interpretació adornada amb no poques dosis d’amanerament, i això és comprensible tant perquè l’actor nord-americà mai ha actuat sense aquestes com perquè resulten del tot apropiades per a l’home que interpreta, un agent de la CIA que ha construït la seva vida a força de mentides, secrets i façanes» (Nando Salvà, diari El Periódico [§]); «Malkovich s’apropia dels diàlegs mordaços del cineasta amb l’entusiasme d’un actor renascut. En la pell d’un veterà espia que se’n riu del sistema mentre contempla la mort de cara, Malkovich —en la seva primera col·laboració amb el guionista i director— dota els diàlegs concisos i punyents de McDonagh de l’excentricitat trista i plena d’ànima que necessiten per transcendir el paper. Allà on la pel·lícula, tan entretinguda i entremaliada com sempre, esdevé una mica massa calculada, la interpretació de l’actor, aspra, ferida i carregada d’experiència, introdueix un cert desordre i trenca aquesta excessiva pulcritud. Feia molt de temps que no el vèiem —massa sovint desaprofitat en papers de malvat de lloguer o relegat a formar part de repartiments corals de coproduccions europees— tan implicat i commovedor en un paper tan perfectament ajustat al seu tarannà a la pantalla, alhora cansat i desconfiat. Aquesta impaciència davant del món, que acostuma a expressar amb aquells gestos d’exasperació, aquí dona fruits tant còmics com tràgics. Però també feia temps que no compartia pantalla amb un company tan receptiu i ben compenetrat com Sam Rockwell, que assumeix essencialment el paper de contrapunt discretament excèntric davant del tarannà completament imprevisible de Malkovich» (Guy Lodge, Variety [§]); «Hi ha interpretacions gaire millors que la de John Malkovich en el paper d’un agent veterà de la CIA, assetjat per un càncer terminal i una demència en fase inicial, tan impregnat de cinisme i de secrets d’estat que ennegreixen l’ànima que difícilment es pot dir que mereixi del tot el final elegíac que tant anhela?» (Jessica Kiang, Sight & Sound [§]); «L’habilitat de Sam Rockwell per moure’s amb desimboltura entre els ritmes esmolats dels diàlegs enginyosos i explosivament grollers de McDonagh ja havia quedat demostrada a Seven Psychopaths i, sobretot, a Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, que li va valer un Oscar pel seu paper de policia racista i curt de gambals, incapaç de trobar les eines per redreçar la seva vida. (Rockwell també va protagonitzar a Broadway l’any 2010 A Behanding in Spokane, una obra de McDonagh tan estimulant com ferotgement corrosiva.) Per això, la interpretació matisada, divertida i alhora malenconiosa que ofereix aquí no és cap sorpresa. La veritable revelació [en aquest films] és John Malkovich, un actor brillant que, en pel·lícules menys reeixides, pot arribar a caure en l’autoparòdia, però que aquí dota d’una infinitat de matisos un paper esplèndid, en una interpretació que és la millor que ha ofert en anys i que se situa entre les més destacades de la seva carrera» (David Rooney, The Hollywood Reporter [§]).
És clar que val la pena tenir present el que ens comenta l’Àngel Quintana, a Caimàn: «La dimensió dramàtica [al film] és especialment visible en la composició de Chris, personatge interpretat per John Malkovich. El personatge sembla escrit expressament per a l’actor. És elegant, verinós, imprevisible, capaç de transformar una conversa banal en una revelació monstruosa. Ha passat la vida treballant entre bastidors i contempla el món des del convenciment que res no pot canviar-lo. Chris serveix per concentrar la mirada de McDonagh sobre un món en què el cinisme ha substituït qualsevol expectativa de transformació. És precisament en la fascinació que pot exercir la interpretació del cinisme per part de John Malkovich on apareix el principal límit de la pel·lícula. (..) La pel·lícula gairebé no deixa espai per reflexionar sobre el paper de les utopies, que han actuat com a motors de transformació històrica. Aquestes són ridiculitzades per imposar el cinisme. Per això resulta tan incòmoda l’empatia que Chris acaba despertant» [§]
Especialment conegut pels espectadors de cinema gràcies a les seves pel·lícules In Bruges — Amagats a Bruges — Escondidos en Brujas — Bons Baisers de Bruges — La coscienza dell’assassino (2008), Three Billboards Outside Ebbing, Missouri — — 3 Billboards : Les Panneaux de la vengeance — Tre manifesti a Ebbing, Missouri (2017), The Banshees of Inisherin — Almas en pena de Inisherin — Les Banshees d’Inisherin — (2022), el dramaturg i cineasta anglès, d’origen irlandès, Martin McDonagh (Londres, 26.03.1970), que «ha rebut nombrosos guardons, entre els quals un Oscar, sis premis BAFTA, dos Globus d’Or i tres premis Laurence Olivier, a més d’haver estat nominat a cinc premis Tony. Moltes de les seves obres teatrals s’han representat al West End londinenc i a Broadway. En destaquen dues trilogies ambientades al comtat de Galway. La ‘Trilogia de Leenane’ [ambientada al comtat de Galway, terra dels seus pares] està formada per La reina de la bellesa de Leenane – The Beauty Queen of Leenane, (1996), A Skull in Connemara (1997) i The Lonesome West (1997). La ‘Trilogia de les illes Aran’ inclou The Cripple of Inishmaan (1996), The Lieutenant of Inishmore (2001) i The Banshees of Inisherin, aquesta última, [que comparteix títols amb la seva famosa pel·lícula] mai no ha estat representada ni publicada com a obra teatral [perquè McDonagh no la considera prou bona]. També és autor de L’home coixí – The Pillowman (2003), A Behanding in Spokane (2010) i Hangmen (2015). McDonagh va guanyar l’Oscar al millor curtmetratge de ficció per Six Shooter (2004), abans de fer el salt al llargmetratge com a guionista i director. Ha rebut sis nominacions als premis Oscar per la seva feina en les comèdies negres In Bruges (2008), Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (2017) i The Banshees of Inisherin (2022). També ha dirigit el thriller policíac satíric Seven Psychopaths — Set psicòpates — Siete psicópatas — — 7 psicopatici (2012) i Wild Horse Nine (2026), i ha exercit de productor executiu en dues pel·lícules del seu germà John Michael McDonagh: The Second Death (2000) i The Guard (2011)» [§].
De l’estil i temàtiques de McDonagh en parlen abastament els articles i crítiques que reprodueixo (fragments) en aquest dossier, centrat en Wild Horse Nine, pel·lícula que, amb guió (per descomptat!) del mateix cineasta, després de Venècia, està fent la volta al món, havent passat també per certamens com Toronto i Sant Sebastià. Més informació sobre Martin McDonagh: Viquipèdia (cat), Wikipedia (esp), Wikipédia (fr), Wikipedia (it), Wikipedia (ang).

De Martin McDONAGH, Wild Horse Nine
Producció: Anglaterra, EUA, Xile. Any: 2026. Durada: 1h58. Versió original: en anglès, amb diàlegs en espanyol. Especificacions tècniques: Color | Relació d’aspecte, 2.39 : 1 | So: Dolby Atmos, Dolby Surround 5.1.
Sinopsi: Poc abans del cop d’estat d’en Pinochet, el 1973, en MJ (Steve Buscemi), superior dels agents de la CIA Chris (John Malkovich) i Lee (Sam Rockwell), els trasllada de Santiago a l’illa de Pasqua. Entre les emblemàtiques estàtues de l’illa, mentre els dos companys de llarga trajectòria s’enfronten al seu fosc passat i a les conspiracions del present, el vincle que Chris estableix amb dues estudiants rebels (Mariana di Girolamo i Ailín Salas) amenaça de fer prendre un rumb inesperat a l’estada de tots plegats en aquest paradís remot.
Amb: John Malkovich (Chris Carlisle), Sam Rockwell (Lee Chesterfield), Steve Buscemi (MJ), Mariana Di Girolamo (Monica, estudiant), Ailín Salas (Alicia, estudiant), Tom Waits (Jim, germà d’en Chris), Parker Posey (Marge, dona d’en Lee), Paola Giannini (Rosa, recepcionista de l’hotel).

Guió: Martin McDonagh. Muntatge: Mikkel E.G. Nielsen. Fotografia: Ben Davis. Música original: Carter Burwell.
Ajudants de direcció: Peter Kohn, Ryan Robert Howard, Ignacia Ilabaca. Efectes visuals: diversos. Efectes especials: Andrés Bernal Bonilla (coordinació), Felipe De La Roche (supervisió). So: John Casali (mescles), Joakim Sundström (muntatge). Càsting: Sarah Halley Finn, Jacqueline Gallagher. Maquillatge: Emma Scott. Perruqueria: Emma Scott. Vestuari: Eimer Ni Mhaoldomhnaigh. Decorats: Niamh Coulter. Direcció artística: Marielsa Palacios. Disseny de producció: Denis Schnegg.
Direcció de producció: Jonathan Collard (cap de producció), Stefania Monetti, Jonathan Jota Osorio. Producció: Graham Broadbent, Peter Czernin, Martin McDonagh, Anita Overland. Producció executiva: Ollie Madden, Farhana Bhula, Juan de Dios Larraín, Pablo Larraín, Diarmuid McKeown, Ben Knight, Peter Kohn. Companyies productores: Blueprint Pictures (anglesa), Searchlight Pictures (estatunidenca), Fabula (xilena). Productores associaciades: Film4 (anglesa), TSG Entertainment (estatunidenca).
Rodatge: Va començar el març de 2025 i s’acabà el 28 d’abril de 2025. Va tenir lloc a localitzacions de l’Illa de Pasqua, a Santiago de Xile (en un club de rayuela de la comuna de Conchalí, a l’Aeroport Arturo Merino Bernítez, de Santiago, al centre de la ciutat…), i a Utah (EUA). Notícia del rodatge: The Clinic, 22.04.2025 (esp)

Enllaços:
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, ICAA, AlloCiné, MyMovies.
Festival d’estrena mundial: Mostra de Venècia 2026 · Concurs. Premi destacat: Millor Interpretació Masculina -John Malkovich-, a Venècia 2026. I també: Altres reconeixements.
Notes de producció: en anglès. Informació: Viquipèdia (cat), Wikipedia (esp), Wikipédia (fr), Wikipedia (it), Wikipedia (ang) | Variety · Etiqueta ‘Wild Horse Nine’ (ang) | Deadline · Etiqueta ‘Wild Horse Nine’ (ang) | THR · Etiqueta ‘Martin McDonagh’ (ang).

Distribuïdores:
Mercat espanyol, D: Disney, E: 13.11.2026. Mercat francès, D: Disney, E: 04.11.2026. Mercat italià, D: Disney, E: 05.11.2026. Mercat anglès, D: Disney, E: 04.11.2026. Mercat EUA, D: Searchlight Pictures, E: 06.11.2026. Vendes internacionals: Searchlight Pictures.

Crítiques, articles i entrevistes sobre el film:
«Martin McDonagh torna a encertar-la. Amb una comèdia negra que pren com a pretext la CIA i el cop d’estat xilè per reflexionar sobre el sentit de l’amistat, la imminència del final i la bellesa tràgica d’aquells que intenten, ni que sigui per un instant, desviar el curs de la història. En el fons, com a Gli spiriti dell’isola [The Banshees of Inisherin], també aquesta vegada Martin McDonagh construeix una pel·lícula sobre el sentit de l’amistat. Una amistat forjada al llarg de dècades de secrets, lleialtats i compromisos morals. Wild Horse Nine és també, i sobretot, una pel·lícula sobre el final. La trama se situa, com ja hem dit, en els dies foscos que precedeixen la caiguda de Salvador Allende, president xilè elegit democràticament. La CIA mou els seus peons entre les ombres, però el cineasta britànic-irlandès aborda el drama geopolític des del seu registre inconfusible: no pas un thriller d’acció musculós, sinó una comèdia de cambra surrealista a cel obert. Els protagonistes d’aquest viatge als confins de la Terra són dos homes consumits pel cinisme i pels seus propis errors: en Chris reflexiona sobre les seves decisions vitals i la seva trajectòria professional, mentre que en Lee intenta conciliar les directrius de MJ, que el situen just al centre del destí del seu amic i company. Com sempre en el cinema de McDonagh, els diàlegs són afilats com fulles d’afaitar i el sentit tràgic brolla de manera irresistible de la comèdia negra més despietada: les llacunes de memòria, la malaltia terminal, les reflexions (i les promeses) sobre el final de la vida, el sentiment de culpa —latent pel que ha estat i explícit pel que ha de venir—, els cavalls salvatges i el lloc habitat més aïllat del planeta són els ingredients amb què es barregen l’humor negre i una reflexió intel·ligent sobre els destins del món. La subtil malenconia i la ironia distant de John Malkovich encaixen a la perfecció amb la imprevisibilitat visceral i el sentit del tempo còmic habituals del seu col·lega, amic i protector Sam Rockwell, a qui McDonagh dirigeix per tercera vegada, després de 7 psicopatici [Set psicòpates] i Tre manifesti a Ebbing [Three Billboards]. I sobre el rerefons d’una història que ja està escrita (a banda de la tragèdia xilena imminent, també hi ha més d’una al·lusió a l’assassinat de Kennedy, una dècada abans…), l’illa de Pasqua —Rapa Nui, com l’anomenen els seus habitants originaris— deixa ben aviat de ser un simple escenari exòtic per convertir-se en un personatge de ple dret. Els monumentals moai, que retallen les seves siluetes mudes contra la immensitat del cel i les praderies interminables, observen impertorbables les misèries d’aquests homes diminuts i accentuen així el contrast grotesc entre la grandiositat del lloc i la mesquinesa de les intrigues imperialistes. La conspiració de la CIA és, doncs, el rerefons omnipresent, però allò que realment interessa al director és l’impacte moral que el mal exerceix sobre les consciències individuals. El mirall ètic en què, sobretot, en Chris es veu obligat a contemplar la seva pròpia deformitat professional i existencial pren forma en la figura d’una estudiant xilena que també passa les vacances a l’illa, interpretada per Mariana Di Girolamo [simpatitzant de Salvador Allende]. Wild Horse Nine confirma, si és que encara calia fer-ho, el talent dramatúrgic de McDonagh: una vegada més, el guió és brillant, amb rèpliques fulgurants, ritmes sincopats i canvis sobtats de to capaços de transformar el riure amarg en un nus a la gola en el transcurs d’una mateixa escena. Un assaig brillant sobre l’estupidesa del poder, la impossibilitat d’escapar d’un mateix, la imminència del final i la bellesa tràgica de qui intenta, ni que sigui per un instant, desviar el curs de la història»
Crítica (β) de Valerio Sammarco (en italià), a Cinematografo, 03.09.2026 – Festival de Venècia
«Wild horse nine, de l’irlandès Martin McDonagh, ja sona com una de les grans candidates als premis Oscar de l’any que ve. El film ofereix, com és habitual en l’univers postmodern de McDonagh, una peculiar barreja de gèneres –en aquest cas, comèdia absurda, drama existencial i aventura d’espies– i també un festival de diàlegs esmolats. Però cal dir que, en aquest cas, el marc històric de la pel·lícula atorga una gravetat particular al projecte. “Des de la meva adolescència, he sentit un interès particular per la implicació de la CIA en l’enderrocament del govern de Salvador Allende”, ha explicat McDonagh (..). “El rerefons polític em va permetre imaginar un agent de la CIA marcat pel sentiment de culpa. D’aquesta manera, la pel·lícula comença com una comèdia, però es va convertint en quelcom profund, més trist i més fosc”, diu el director d’Amagats a Bruges (2008). Cal celebrar el gir polític que suposa Wild horse nine en l’obra de McDonagh. De fet, més enllà del cinisme i l’amoralitat dels personatges –que dona peu a un joc permanent amb l’humor negríssim–, la pel·lícula apareix recoberta d’una benvinguda aura d’indignació. Una mirada crítica envers les tendències imperialistes dels Estats Units que McDonagh combina amb una meditació de caràcter existencialista sobre la decadència i la mortalitat. I aquí és on Wild horse nine troba els seus límits. D’una banda, la paràlisi vital dels personatges imposa un to marcadament monòton. I després hi ha els intents frustrats del director de Set psicòpates (2012) per construir moments d’una tendresa ombrívola. La intenció és despertar l’empatia de l’espectador, però la misantropia i el nihilisme de McDonagh acaben enfosquint la dimensió humana del relat»
Crònica *(⊄) de Manu Yáñez, al diari Ara, 03.09.2026 – Festival de Venècia
«Resulta una mica desconcertant que Martin McDonagh (dramaturg i també director, entre altres pel·lícules, de Tres anuncis als afores i l’estupenda Ànimes en pena d’Inisherin) indueixi a simpatitzar amb un altre criminal (en aquest cas un agent de la CIA que té un càncer en fase terminal) a Wild Horse Nine, projectada a la secció Perles després de ser estrenada a la Mostra de Venècia. A través del seu protagonista, interpretat per John Malkovich, fa present la intervenció de la CIA (i és així que dels Estats Units) en diversos cops d’estat, com ara el de Pinochet a Xile, on, majorment a l’Illa de Pasqua, transcorre l’acció de la pel·lícula uns mesos abans de l’enderrocament del govern de Salvador Allende. Cultivant-hi el seu humor negre pròxim al cinisme, Martin McDonagh voreja tant la frivolitat, respecte als fets als quals al·ludeix, com una certa perversió a convidar a simpatitzar, insisteixo, amb el personatge d’un criminal que, moribund, diu el que li dona la gana convertint-se en un perill per a l’agència per a la qual ha treballat durant anys sense escrúpols»
Crònica *(⊄) d’Imma Merino, al diari El Punt Avui, 24.09.2026 – Festival de Sant Sebastià
«Chris [John Malkovich] pertany a un univers en què la política ja no és un espai de transformació, sinó una qüestió de càlcul, violència i supervivència. Wild Horse Nine assoleix la seva dimensió més inquietant quan deixa de ser una sàtira sobre la CIA i observa com una determinada concepció pragmàtica del poder acaba imposant-se a qualsevol possibilitat de canvi. La pel·lícula gairebé no deixa espai per reflexionar sobre el paper de les utopies, que han actuat com a motors de transformació històrica. Aquestes són ridiculitzades per imposar el cinisme. Per això resulta tan incòmoda l’empatia que Chris acaba despertant»
Crítica (β) d’Àngel Quintana (en espanyol), a Caimán, 23.09.2026 – Festival de Sant Sebastià
«Malkovich ofereix una actuació absolutament incontestable en la pell del que, a més, és el seu primer personatge de relleu en una pel·lícula amb expectatives comercials en molt, molt temps. Es tracta, és clar, d’una interpretació adornada amb no poques dosis d’amanerament, i això és comprensible tant perquè l’actor nord-americà mai ha actuat sense aquestes com perquè resulten del tot apropiades per a l’home que interpreta, un agent de la CIA que ha construït la seva vida a força de mentides, secrets i façanes. A aquestes altures ha quedat prou clar que la gran carta de Martin McDonagh com a director és la seva situació de privilegi per fer pel·lícules basades en guions de l’escriptor Martin McDonagh, un dels dramaturgs britànics més importants de les últimes dècades. I tot i que Wild horse nine extreu una expressivitat notable als paisatges de Rapa Nui, també reitera que fort que és el punt fort d’aquest autor: compondre llargs intercanvis de diàlegs plens d’essència filosòfica que insinuen abismes mentre exhibeixen bona punteria escopint un humor negríssim. Al llarg del seu metratge, Wild horse nine fa gala del mateix vidriol que filtra tota l’obra cinematogràfica de McDonagh, però connecta sobretot amb la seva opera prima, Amagats a Bruges (2008) –que contemplava la relació entre dos assassins a sou, i què són si no els agents de la CIA–, i amb la immediatament anterior, Almas en pena en Inisherin, retrat de dos amics que deixen de ser-ho de sobte. No obstant, es mostra gairebé per complet mancada de l’exhibicionisme autoconscient i els excessos de violència efectista de la primera, i exhibeix molta més envergadura existencial que la segona mentre reflexiona, des del més inconfusible fatalisme, sobre ni més ni menys que la indefensió de l’idealisme davant el sistema»
Crònica *(⊄) de Nando Salvà, al diari El Periódico, 04.09.2026 – Festival de Venècia
«Diàlegs afinats, una parella burlesca i entranyable, paisatges indòmits: la fórmula de Martin McDonagh sempre funciona. En Lee i en Chris formen una parella irresistible de canalles reaccionaris. Els [seus] diàlegs, tan elaborats com insolents, són molt divertits, tant per la visió estreta de mires d’aquests dos individus com per les seves teories delirants. Però Wild Horse Nine no és només una comèdia. Guionista de talent, a més de director de mirada afinada, Martin McDonagh aconsegueix destil·lar-hi una gran càrrega emocional. Si el gran Chris no para de dir coses repugnants i de deixar-se anar en públic, és també perquè està consumit pel càncer. És en aquest context de final imminent, paranoia desfermada, últims comptes pendents i confessions que l’acció pren girs inesperats i encamina aquests miserables cap a una certa forma de redempció. D’altra banda, John Malkovich està immens»
Crítica (⊄) de Jacques Morice (en francès), a Télérama, 04.09.2026 – Festival de Venècia
«Dos homes en una illa. Pistoles, desesperació i diàlegs d’autor. Després de cinc pel·lícules, el territori cinematogràfic de Martin McDonagh comença a estar ben delimitat. De fet, les primeres imatges de Wild Horse Nine feien témer una reiteració de fórmules, ja que avançaven les aventures d’una parella d’espies nord-americans (John Malkovich i Sam Rockwell) que es barallen a l’illa de Pasqua, amb les pistoles a la funda i un reguitzell de rèpliques enginyoses a la boca, com si es tractés d’una barreja entre la parella de sicaris d’Amagats a Bruges — In Bruges i la dels amics enemistats de The Banshees of Inisherin. De fet, aquesta nova pel·lícula no farà canviar d’opinió sobre el cineasta angloirlandès a aquells que no suporten el seu estil teatral, els diàlegs tan elaborats i la seva predilecció per les interpretacions lleugerament ‘over the top’. En canvi, els qui gaudeixen precisament d’aquests trets, d’aquest teatre de l’absurd esquitxat de calfreds ‘neonoirs’ i de comentari polític, a mig camí entre Pinter i els germans Coen, ja es poden començar a llepar els dits»
Crítica -part (β), part (⊄)- de Frédéric Foubert (en francès), a Première, 02.11.2026
«Uns assassins malenconiosos, un escenari turístic i singular: Martin McDonagh recupera la fórmula dels seus inicis amb una certa mestria, això sí, ben controlada. L’escenari de Banshees d’Inisherin [The Banshees of Inisherin] va ser la clau del seu èxit? És legítim sospitar que Martin McDonagh, ara ja ben instal·lat en la seva condició de super-autor amb credencials comercials (el triomf de Three Billboards) i honorífiques (els premis a la Mostra de Venècia, als Globus d’Or i fins i tot un llunyà Oscar al millor curtmetratge, que probablement li agradaria completar amb un germà petit), es va trobar força còmode en aquella situació insular, propícia al seu art de recinte tancat a l’aire lliure i de peça teatral…»
Crítica -part (β), part (⊄)- de Théo Ribeton (en francès), a Les Inrocks, 03.11.2026
«Martin McDonagh desplega una gran intel·ligència narrativa amb un guió que voreja l’absurd beckettià. Wild Horse Nine és una sàtira que va més enllà de la simple denúncia dels mètodes de la CIA en el seu afany per desestabilitzar, durant dècades, els governs de l’Amèrica Llatina. A través d’un agent que es troba a les portes de sortida (Malkovich), la pel·lícula condueix l’espectador cap a un escenari de bellesa existencial. Martin McDonagh l’ha rodada a Rapa Nui, l’illa de Pasqua xilena, on, segons explica, ha trobat la inspiració espiritual que determina el to de la pel·lícula i la manera com aquesta captura la bellesa del lloc»
Crònica (⊄) de Maricel Chavarría (en espanyol), al diari La Vanguardia, 03.09.2026 – Festival de Venècia
«Wild Horse Nine, de Martin McDonagh: una història d’amistat tirada pels cavalls. Una comèdia matussera de veterans de mil batalles que de seguida mostra les seves limitacions»
Crítica (⊄). de Clément Colliaux (en francès), a Libération, 03.11.2026
«Bèlgica és gai? Hi ha dinosaures al cel? Una sola mossegada d’aquell formatge americà de gust artificial i plastificat pot fer-te entendre, de cop, per què els Estats Units van perdre la guerra del Vietnam? Endinsa’t en Wild Horse Nine, la divertida i èticament ambigua aventura d’espies crepuscular de Martin McDonagh, per trobar resposta a aquestes preguntes i a moltes altres que mai no se t’hauria acudit fer. Però la qüestió més important és aquesta: hi ha interpretacions gaire millors que la de John Malkovich en el paper d’un agent veterà de la CIA, assetjat per un càncer terminal i una demència en fase inicial, tan impregnat de cinisme i de secrets d’estat que ennegreixen l’ànima que difícilment es pot dir que mereixi del tot el final elegíac que tant anhela? [A la pel·lícula] hi trobem més aviat aquella provocadora i qüestionable irreverència de les primeres pel·lícules de Martin McDonagh, sovint brillantment escrites, però menys madures. Massa sovint converteix tragèdies reals en material per a acudits enginyosos i superficials, i utilitza atrocitats històriques autèntiques —il·lustrades amb imatges d’arxiu— com a teló de fons grotescament acolorit per als seus personatges ancorats en el passat. En desplegar la seva característica irreverència amb ràfegues de metralladora, a en McDonagh de vegades se li’n va la mà: fets històrics d’una transcendència devastadora queden atrapats en el foc creuat de les bromes, com víctimes accidentals d’un tiroteig perpetrat per pallassos. [A Wild Horse Nine] les dones —inclosa la Marge (Parker Posey), l’esposa d’en Lee que s’ha quedat a casa, que interpreta magníficament una dona esquerpa sempre vestida amb túniques estampades— no són pas la principal preocupació d’un guió que només resulta realment commovedor —potser l’únic aspecte que ho aconsegueix— en la manera com retrata dos homes que intenten navegar per una amistat masculina tan profunda que cap dels dos no és capaç d’expressar-la amb paraules. I la química entre Rockwell i Malkovich és tan convincent que manté la pel·lícula a flotació fins i tot en els moments més accidentats. També hi contribueix la manera saborosa i aspra com Malkovich pronuncia els diàlegs. En McDonagh és un escriptor de diàlegs tan divertits, vius i plens de personalitat que, en general, se’n surt prou bé quan força la versemblança per adaptar-la al ritme que ell mateix ha concebut. No sempre, però. (..) La crítica a l’imperialisme nord-americà del segle XX i el retrat de la desaparició de la vella guàrdia, amb la seva realpolitik juràssica, són molt benvinguts. Però tot plegat queda esmorteït per una persistent fascinació pels homes més execrables i pel desig de concedir a les seves ànimes una pau que els de la seva mena van negar a tantes altres persones. “Millor que hagin desaparegut”, ens diu Wild Horse Nine, però també: “Els trobarem a faltar”»
Crítica (⊄) de Jessica Kiang (en anglès), a Sight & Sound, 11.09.2026 – Festival de Venècia
«Tampoc és que el director no aprofundeixi gaire en el context polític, simplement no sembla interessar-li més enllà de les possibilitats que ofereix a l’hora d’escriure provocadors punchlines sobre el paper de la CIA en sagnants dictadures llatinoamericanes o en l’assassinat de JFK. Més enllà dels impertorbables moais, però, hi ha una diferència respecte a les anteriors pel·lícules que ho transforma tot: John Malkovich. En un rol fet a la seva mida, el veterà actor manipula i retorça els àcids diàlegs de McDonagh exhibint una cadència verbal excèntrica i insòlita i una gestualitat que oscil·la entre la malenconia i la burla juganera. El resultat és una interpretació sorprenent, que pren sempre el camí menys trillat i que aconsegueix ser, en diferents moments, hilarant, pertorbadora, amarga i commovedora. Potser McDonagh ha tornat a fer la mateixa pel·lícula un altre cop, però Malkovich, a qui no sabíem que trobàvem tant a faltar, aconsegueix que sembli nova»
Crítica (⊄) de María Adell Carmona, al diari Ara, 12.11.2026
«No hi ha dubte que McDonagh té la voluntat de fer present que els EUA, si convé als seus interessos, es carrega sistemes democràtics i el que sigui, Tanmateix, pot resultar desconcertant que, mentre hi mostra una fascinació pel paisatge de l’illa de Pasqua amb les enigmàtiques escultures de pedra volcànica, indueixi a simpatitzar amb un criminal. Cultivant-hi el seu humor negre vorejant la perversió, també sembla fascinat davant del seu personatge: un criminal, que, moribund, diu el que li dona la gana convertint-se en un perill per aquells per als quals ha treballat sense escrúpols»
Crítica (⊄) d’Imma Merino, al diari El Punt Avui, 13.11.2026
«John Malkovich fa art del cinisme amb aquest paper d’agent de la CIA a punt de retirar-se just abans d’enllestir el cop d’estat d’Augusto Pinochet a Xile. En part, s’aprofita del guió excels de Martin McDonagh, el tercer dels germans Coen, que ha escrit uns diàlegs sucosos i afiladíssims. El film retrata la crisi eterna de la masculinitat més viril i l’intervencionisme sense límits dels Estats Units en la política internacional. És una comèdia negra divertidíssima i trista alhora, que també compta amb un Sam Rockwell a l’altura del que se li exigeix per no desmerèixer al costat d’un Malkovich magnífic»
Crítica* (β) de Marc Garriga, a 3Cat·Info, 12.11.2026
«Els cavalls salvatges que abunden a l’[Illa de Pasqua] conviden a pensar en la malenconia de Wild Horses, dels Rolling Stones. McDonagh, però, tria per a la banda sonora una altra cançó del grup, més ressentida i irònica: Out of Time, fora de temps o potser sense temps, com aquest Quixot envellit que encarna Malkovich entre gegants de pedra, mentre contempla el món de mentides i traïcions dels poderosos als quals ha servit. Malkovich està formidable en el seu paper de decepció amb potes: mordaç, divertit, cínic i, tanmateix, ple d’humanitat. Tom Waits hi apareix fugaçment, com si fos un monument més del desert de Monument Valley»
I també: Una tragèdia personal sobre la mortalitat, hàbilment disfressada de thriller polític cínic (β). Crítica de David Katz (en diversos idiomes), a Cineuropa, 03.09.2026 – Venècia | John Malkovich i Sam Rockwell formen una parella perfectament compenetrada en aquesta intriga malenconiosa ambientada als anys setanta (β). Crítica de Guy Lodge (en anglès), a Variety, 03.09.2026 – Venècia | John Malkovich i Sam Rockwell formen una parella perfecta en aquesta comèdia d’amics, punyent i amarada de sang, de Martin McDonagh (β). Crítica de David Rooney (en anglès), a The Hollywwod Reporter, 03.09.2026 – Venècia.
En aquest blog, prèviament: Martin McDonagh, amb John Malkovich, Sam Rockwell, la Cia, Xile… primer impacte a Venècia 2026.

Comentari meu:
Pendent.
—
PORTADA: John Malkovich i Sam Rockwell, a ‘Wild Horse Nine’ | Foto, gentilesa de Searchlight Pictures (prod) © 2026 Searchlight Pictures








