♦ «Què pot explicar el flamenc sobre el món en què vivim? Jaleos redescobreix aquest art universal a través d’un fascinant viatge per la seva història més desconeguda. Amb les veus de C. Tangana, Alba Flores, Soleá Morente, Rocío Molina, Georges Didi-Huberman i Pedro G. Romero, la pel·lícula revela els seus inesperats vincles amb el cinema, la tecnologia, les avantguardes artístiques i fins i tot el nazisme. Un documental sorprenent que connecta flamenc, política, art i història per a descobrir un llegat més viu i contemporani que mai» [§], n’explica la productora catalana Lastor Media. ««Jaleos és una pel·lícula documental creada a partir de materials d’arxiu i relats que demostra que el flamenc sempre ha estat connectat a allò més modern i allò més antic alhora, amb allò popular en el sentit més ampli de la paraula. La intenció del film és fer arribar una història del flamenc a un públic no necessàriament iniciat. La pel·lícula es construeix sobre la tradició oral i la transmissió de les formes: veus que expliquen històries a cau d’orella; que es contradiuen i es complementen a través del muntatge» [§], afegeix l’altra productora nostrada Goroka Contents.
«Inspirat en els assajos de l’artista i investigador Pedro G. Romero i nodrit d’un extraordinari arxiu audiovisual, aquest documental creatiu ressegueix la trajectòria del flamenc des dels seus orígens fins avui, tot explorant les seves sorprenents connexions amb la història, la cultura i la vida quotidiana. Al llarg del recorregut, treu a la llum imatges insòlites i fascinants, com ara Leni Riefenstahl ballant per bulerías vestida de gitana o les filmacions d’Edison de la llegendària ballarina Carmencita» [§], n’informa Latido Films. Per la seva banda, la revista Variety, des del Festival de Sant Sebastià va comentar que: «La pel·lícula viatja des de les primeres manifestacions del flamenc, a mitjan segle XIX, fins a l’arribada dels trens, els rellotges i la uniformització del temps; des de les primeres imatges en moviment de la ballarina espanyola Carmencita filmades per Thomas Edison fins a les relacions entre el flamenc i les avantguardes artístiques. En aquest recorregut, hi apareixen figures com Vicente Escudero i Man Ray, així com Francis Picabia, Joan Miró i Marcel Duchamp. El projecte és fruit d’anys de treball. En una entrevista concedida a Variety el 2024, Lacuesta el va descriure com “una mena de Les mil i una nits, una història que explica històries, històries del flamenc”. Què tenen en comú Edison, Hitler, Leni Riefenstahl, Tarantino i Camarón de la Isla?», es preguntava. “Tots tenen històries vinculades al flamenc. El flamenc sempre ha estat modern i ha anat estretament lligat a la història contemporània”» [§]
«Isaki Lacuesta (Girona, 1975) va estudiar Comunicació Audiovisual a la UAB i un màster en Documental de Creació a la UPF abans de debutar amb Cravan vs. Cravan (2002). Ha dirigit més d’una dotzena de llargmetratges entre ficció i no-ficció, a més de crear instal·lacions per a centres com el Centre Pompidou, que li va dedicar una retrospectiva el 2018. Ha guanyat dues Conches d’Or a Sant Sebastià per Los pasos dobles (2011) i Entre dos aguas (2018), que va ser el film inaugural de la 25a edició de l’Alternativa. Amb Un año, una noche (2022) va competir a la Berlinale, i amb Segundo premio (2024) va guanyar la Bisnaga d’Or a Màlaga. (..) El 2026 ha codirigit la sèrie Ravalejar, creada per Pol Rodríguez» (Festival L’Alternativa [§]).
Apunts en aquest blog sobre pel·lícules d’en Lacuesta: Breu notícia de la presentació d”In Between Days’ a Locarno 2009 | Fitxa d’ ‘Els condemnats’ (2009) | Altres veus sobre ‘Els condemnats’ | Fitxa de ‘La nit que no s’acaba’ (2010) | Altres veus sobre ‘La nit que no s’acaba’ | Fitxa de ‘Los pasos dobles’ (2011) | Altres veus sobre ‘Los pasos dobles’ | Sant Sebastià 2014: ‘Murieron por encima de sus posibilidades’ | Fitxa i comentari d”Un año, una noche’ (2022) | Altres veus sobre ‘Un año, una noche’ | Fitxa i comentari de ‘Segundo Premio’ (Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, 2024) | Altres veus sobre ‘Segundo premio’ | Altres veus sobre ‘Flores para Antonio’ (Isaki Lacuesta i Elena Molina). Arxiu del Cinema Truffaut, de Girona (inclouen els fulls de sala): Entre dos aguas (2018) | Un año, una noche (2022) | Segundo premio (2024).
Nota: Isaki Lacuesta (abans, Iñaki), ben vinculat al Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona als seus inicis, ha estrenat molt sovint les seves pel·lícules a l’enyorat Cinema Truffaut; però, en aquest moment, a l’arxiu digital del Truffaut només hi ha desat el material d’aquestes tres pel·lícules. Personalment, em sap greu que no hi hagi penjat el full de sala que vaig redactar per a Cravan vs Cravan, entre moltes altres raons, perquè des d’aquell primer moment cinematogràfic d’en Lacuesta, m’hi he sentit nacionalment molt distanciat i en vaig deixar constància, pel tema lingüístic. Cosa que no treu que li’n segueixi la trajectòria com a director, perquè és un boníssim cineasta.

D’ Isaki LACUESTA, Jaleos — Flamenco Sketches
Producció: Catalunya. Any: 2026. Durada: 1h18. Versió original: en espanyol i francès.
Sinopsi: «Cada episodi de Jaleos té la forma d’un viatge elèctric a través del temps, entre els segles XX i el XXI. Cada seqüència es planteja com un sketch amb un tema central, però a partir d’aquest nucli, les històries es dispara en forma de collage, saltant de manera àgil i buscant sempre la sorpresa de l’espectador» continúa la productora Goroka Contents, que ho rebla dient: «Jaleos és també un viatge per la nostra memòria sentimental col·lectiva; històries que toquen de prop diverses generacions. A través del flamenc descobrim un recorregut per una part de la història de les nostres vides que no coneixíem» [§]
Tràilers: VO, VOSF, VOSI, VOSA.
Amb les veus de: Rocío Molina, Alba Flores, C. Tangana, Soleá Morente, Serranito, Pedro G. Romero, Georges Didi-Huberman, José Manuel Gamboa, Nazario, Pastora Filigrana, Perrate de Utrera.

Guió: Isaki Lacuesta, Pedro G Romero, Luis Parés. Muntatge: Sergi Diez, Marcos Florez. Fotografia: Adriana Vila, Lara Vilanova. Música original: Ylia (Susana Hernández).
Direcció de so i mescles: Alejandro Castillo. So directe: María del Amor Castro Fernández, Diana Sagristà.
Direcció de producció: Marta Vilanova, Andrés Mellinas. Producció: Tono Folguera, Guillermo Cascante. Coproducció: Isaki Lacuesta. Producció executiva: pendent. Companyies productores: Lastor Media (catalana), Goroka Contents (catalana). Coproductores: La Termita Films** (productora d’Isaki Lacuesta i Isa Campo), CaixaForum+** (catalana). Amb la col·laboració de: RTVE (espanyola). Amb el suport de: ICAA (Instituto de la Cinematografía y de las Artes Audiovisuales), ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals).

Enllaços:
Bases de dades: Catalan Films, Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné, MyMovies.
Festival d’estrena mundial: Sant Sebastià 2026 · Zabaltegi-Tabakalera · Cloenda. Festival d’estrena Catalunya, simultània a l’arribada als cines: L’Alternativa 2026 · Paral·leles. Premi destacat: pendent. I també: Altres reconeixements.
Dossiers de premsa: Jaleos. Informació: Vida Flamenca (esp) | Variety · Etiqueta ‘Flamenco Sketches’ (ang).

Distribuïdores:
Mercat espanyol, D: BTeam, E: 13.11.2026. Mercat francès, D: pendent, E: pendent. Mercat italià, D: pendent, E: pendent. Mercat anglès, D: pendent, E: pendent. Mercat EUA, D: pendent, E: pendent. Vendes internacionals: Latido Films.

Crítiques, articles i entrevistes sobre el film:
«Magnífic i revelador documental, un assaig fílmic en la tradició de Chris Marker o Jean-Luc Godard que ressegueix de manera molt personal i lliure la prolífica relació històrica entre el flamenc i el cinema, dues arts bessones que, com subratlla Lacuesta, neixen gairebé al mateix temps. Jaleos no només il·lumina els punts foscos del flamenc en el cinema a través d’un extraordinari muntatge d’imatges d’arxiu al·lèrgic a l’academicisme i la cronologia, sinó que desplega un dispositiu narratiu original i engrescador: reunir una colla de veus informades i amb auctoritas per comentar les idees i les imatges del documental, ben bé com si fos una tertúlia flamenca. No les veiem, però sí que sentim figures tan potents com C. Tangana, Alba Flores, Soleá Morente, Rocío Molina, el filòsof Georges Didi-Huberman i el flamencòleg Pedro G. Romero, veritable ideòleg i punt de partida de Jaleos. “El Pedro explica que el flamenc sempre s’ha abordat des de la sociologia de les lletres, però això deixa aparcada tota la iconografia i posada en escena, que és constitutiva del flamenc”, assenyala Lacuesta. L’estratègia narrativa de Jaleos és explorar les diferents tensions que han definit el flamenc al llarg de la història, com ara la que ha enfrontat contínuament els puristes i els revolucionaris d’aquesta música. “El flamenc va evolucionant en paral·lel a la tecnologia –afirma Lacuesta–(..) ”. (..) Lacuesta subratlla que no era un fenomen exclusiu del flamenc: també passava amb el blues als Estats Units, el fado a Portugal, el rebético a Grècia… I, fins i tot, unes dècades abans, a casa nostra: “Durant el noucentisme a Catalunya es va decidir fixar les cobles i les sardanes, i Cesc Gelabert sempre deia que era una pena que no hagués passat el mateix que amb el flamenc o el jazz, en què la música no es va acabar de fixar mai del tot i es podien fer variacions sobre els estàndards, perquè això aporta una tensió entre tradició i innovació molt inspiradora”. Un dels equívocs històrics que Jaleos qüestiona és la idea que el flamenc és una música vinculada a la cultura més rància i retrògrada. El documental destaca les connexions entre el flamenc i les avantguardes artístiques. (..) Com a gironí i banyolí, jo pensava que el flamenc era una cosa rància i franquista, però després m’he adonat que està ple de punk-rock, intensitat, avantguarda i novetat. I en tot el cinema flamenc sempre hi ha moments formalment molt interessants: el flamenc sempre ha estat associat a gent que vivia al límit i als marges: gitanos, negres, esclaus, anarquistes… Així que en les pel·lícules de flamenc sovint hi ha moments que conviden a representar la percepció alterada” (..)»
Article (⊄) de Xavi Serra, al diari Ara, 12.11.2026
«Des del primer llargmetratge, Cravan vs Cravan (2002), Isaki Lacuesta ha mostrat que li agrada jugar amb el muntatge en els seus films assagístics per fer associacions inesperades, sorprenents. També consta el seu interès pel flamenc, de manera explícita amb La leyenda del tiempo (2006) i Entre dos aguas (2018). El cas és que no és per res que Jaleos es defineixi amb el subtítol Historias, tientos, infundios i sketches del flamenco. Hi cap de tot. Aquest assaig fílmic comença amb unes imatges estranyes, al capdavall sinistres, comentades pel cor de veus (..) que hi intervé: Leni Riefensthal, la cineasta oficial del règim nazi, hi representa una ballarina gitana en una pel·lícula dirigida per ella mateixa (Tiefland, inspirada en Terra baixa, de Guimerà) en què gitanos empresonats en un camp de concentració van ser usats com a figurants. A partir d’aquí, amb mil i una imatges heterogènies extretes de l’arxiu fílmic, es parla del flamenc com a part de la fascinació per l’exòtic, de l’interès que va suscitar en artistes avantguardistes, de l’apropiació que va fer-ne el franquisme. Es recorda que Antonio Machado va escriure Se canta lo que se pierde. Tant s’hi vindiquen Carmen Amaya i Vicente Escudero com el malaurat guitarrista El Niño Miguel. És impossible deixar una mínima constància de tot el que hi ha amb tan poc espai. Hi ha tantes idees al film que, veient-lo, es pot desitjar-se tenir més temps per assimilar-les i anar-les pensant»
Crítica (⊄) d’Imma Merino, al diari El Punt Avui, 13.11.2026
«El flamenc, la seva història i estils, va donar peu a excel·lents o interessants pel·lícules com Duende y misterio del flamenco, una escenificació despullada de diversos palos del cante feta per Edgar Neville el 1952; Los tarantos, translació de ‘Romeo i Julieta’ a la pugna entre dues famílies gitanes de Barcelona portada a terme per Francesc Rovira-Beleta el 1963 i interpretada per Carmen Amaya; Flamenco (1995), de Carlos Saura, amb la seva estilosa manera de filmar els balls, i el recentíssim curt de Carla Simón Flamenco, amb la bailaora i coreògrafa Rocío Molina. Isaki Lacuesta també es va endinsar en les tortuositats del cante jondo, les sevillanes, bulerías i fandangos i el flamenc contemporani en pel·lícules entre la ficció i el document, com La leyenda del tiempo i Entre dos aguas, i el documental Flores para Antonio, un acostament a la figura d’Antonio Flores a través de la seva filla Alba. Amb Jaleos, primera part d’un díptic que el director està intentant completar, Lacuesta fa un salt d’altura imponent per sintetitzar la història del gènere, la seva evolució, la relació amb el cine i les avantguardes, el seu paper en la política de la república espanyola i en la dictadura franquista. Ho fa a partir d’interrogants que se li van presentar en els últims anys al descobrir que cada vegada que Espanya perdia una colònia apareixia un nou palo del flamenc, o que en l’adaptació de ‘Terra baixa’ per part de Leni Riefenstahl es van utilitzar com a extres presos gitanos que després el govern nazi assassinava. La pel·lícula parteix de l’assaig de Pedro G. Romero ‘El ojo partido. Flamenco, cultura de masas y vanguardias’, una recopilació de textos publicada el 2016, i d’un ingent material d’arxiu que contextualitza, documenta, proposa, reflexiona i poetitza la música. (..)»
Article (⊄) de Quim Casas, al diari El Periódico, 12.11.2026
«Jaleos pretén endinsar-se en la medul·la, potser en l’essència d’aquest conglomerat inextricable que anomenem «flamenc». Això no vol dir que sigui una pel·lícula solemne i «seriosa»: es tracta, més aviat, d’una proposta lúdica i juganera. Lacuesta —seguint Pedro G. Romero, en els textos del qual es basa— identifica aquí el flamenc amb les avantguardes, i les avantguardes amb un cert sentit de la transgressió i la trapelleria, sigui això el que sigui; una cosa que té a veure, alhora, amb l’ordre i el caos, amb la lliure associació de pensaments, sons i, per descomptat, imatges. Així, per molt que pugui semblar un «documental», Jaleos —el doble sentit del títol és evident— és més aviat un trencaclosques sense solució, una successió d’idees llançades a la velocitat de la llum que, al capdavall, ni tan sols pretenen conformar un tot coherent: l’apunt com a llampec que il·lumina el camí, encara que només sigui a estones. Imagineu-vos, per exemple, què suposa estructurar el conjunt en petits sketches sense cap relació causal, tot i que sí poètica, una estratègia que ens retorna al Lacuesta més experimental, com ara el de Cravan vs. Cravan, el seu primer llargmetratge. Imagineu-vos també un espai de llibertat associativa en què poden comparèixer gairebé simultàniament Georges Didi-Huberman i C. Tangana, els surrealistes francesos i les folklòriques de casa nostra. I imagineu-vos, per acabar per ara, que les imatges es transmuten les unes en les altres sense pensar en el resultat final, sinó només en el procés que segueixen per fer-ho. (..) Poques vegades la forma d’una pel·lícula ha estat tan fidel al seu discurs, si és que a Jaleos es pot fer una distinció d’aquesta mena. Poques vegades un intent d’ordenar el caos ha resultat tan infructuós. I poques vegades aquest intent fracassat, precisament perquè es queda en això, ha definit tan bé una cosa tan intangible, contradictòria i atzarosa com el flamenc mateix»
«Jaleos no és un documental convencional. Figures autoritzades en la matèria hi posen la veu, però no hi donen la cara de la manera habitual. El viatge no segueix cap ordre establert ni cronològic. Diríem que és un conjunt dispers d’idees, cadascuna de les quals conté un concepte (històric, polític, geogràfic, cultural…) que la vincula amb la següent. S’hi exalcen els gegants del flamenc (Vicente Escudero o Carmen Amaya), però no és una qüestió prioritària. Ho és molt més —i aquí sí que Jaleos s’hi estén— el joc de correspondències entre el flamenc i les mil i una avantguardes (surrealisme, dadaisme, futurisme…): Man Ray, Dulac, el ready-made de Duchamp, Miró, Picabia, Breton… Fins i tot Alice Guy té alguna cosa a dir-nos. Un altre moment que val un imperi és el diàleg que s’estableix entre les imatges de cabaret de La bandera, el film de Duvivier, i d’altres d’Embrujo, el clàssic de Serrano de Osma. Cal afegir res més per deixar clar que Jaleos és una obra absorbent, apassionant, gairebé inesgotable?»

Comentari meu:
Pendent.
—
PORTADA: Cartell de la pel·lícula | Gentilesa de BTeam (DE)








