Inici / Comentari / Comentari: ‘Fatherland’ (Paweł Pawlikowski, 2026)

Comentari: ‘Fatherland’ (Paweł Pawlikowski, 2026)

Fatherland, molt (molt!) bona pel·lícula, que s’estrena el 4 de desembre (a Catalunya Nord el dia 2, i al mercat italià ho va fer el 16 d’octubre). Ja l’he vista, a la preestrena que va tenir lloc el dia 29 d’octubre, a l’estimada Sala Mozart, de Calella, al marc del Maresme Film Festival (que enguany ha millorat la programació, en la secció Rosebud). El meu comentari:

Per situar-nos,

Sinopsi: Fatherland se centra en la relació entre l’escriptor i guanyador del Premi Nobel Thomas Mann (Hanns Zischler) i la seva filla Erika Mann (Sandra Huller), actriu, escriptora i pilot de ral·lis. L’estiu del 1949, en plena Guerra Freda, pare i filla emprenen un viatge emocional i ple de reptes en un Buick negre a través d’una Alemanya en ruïnes, des de Frankfurt, sota el domini dels Estats Units, fins a Weimar, controlada per la Unió Soviètica. Després de setze anys d’exili als Estats Units, Thomas Mann haurà d’enfrontar-se no només a una pàtria dividida, sinó també a una profunda fractura dins la seva pròpia família. En començar la pel·lícula, gairebé a tall de pròleg essencial, hi ha una seqüència centrada en Klaus Mann (August Diehl), fill de Thomas i germà d’Erika: ell és a, Canes, mig nu, al costat d’un llit que ha compartit amb un amant i parla per telèfon amb la Sandra…

Sandra Huller (com Erika Mann) i Hanns Zischler (com Thomas Mann), a ‘Fatherland’ | Foto © Agata Grzybowska, gentilesa de Caramel Films (DE)

Comentari

L’ésser humà, la persona, la seva vida, la seva família, i la Història. Sovint reduïm els grans fets del passat (guerres, dictadures, etc.) a una cronologia, a un relat d’esdeveniments públics; però viure en un moment de la Història vol dir entrar en relació íntima, pregona, en les circumstàncies en què et trobes. Un vincle que té a veure amb com ets, com penses, com sents, com et fas amb els teus (famíla, amics, entorn…), les decisions que has de prendre i les seves conseqüències…

Fatherland se centra (magistralment!) en les tensions profundes dels Mann (el pare, els fills, la mare…), entre ells i en relació amb la seva Alemanya, la del nazisme, l’Occidental post-bèl·lica i l’Oriental dominada pels comunistes. És a dir, en com la personalitat (immensa) de Thomas Mann, amb la seva aurèola d’escriptor valuosíssim i el seu alt nivell intel·lectual, la seva actitud ètica i responsable davant dels nazis i la seva mirada diguem-ne subtil i distantment crítica amb l’Alemanya de després de la Guerra (les dues alemanyes), com (aquesta enorme figura pública) alhora ho viu amb tensions íntimes (per exemple, acceptant invitacions a actes públics tant a l’occidental Frankfurt com a la comunista Weimar, això sí, emparant-se en Goethe i en el pretext que els premis que li atorguen tant en una ciutat com a l’altra duen el nom d’aquest admirat pensador i literat germànic, nascut a Frankfurt i mort a Weimar), tensions personals de caràcter polític i cultural, simultànies amb les que manté amb l’Erika (la filla), en Klaus (el fill), la seva dona, Katia… El pare “absent”, com instal·lat al seu núvol literari, filosòfic… i els requeriments afectius dels seus (no atesos?); les (inevitables) contradiccions humanes d’un home d’immensa enorme potència moral i mental, difícilment suportables per aquests fills, tan conscients de la projecció pública del seu pare com, de fet, aclaparats n’estan. I com els fets de la Història, allò que es va vivint (i s’ha viscut) els va afectant (i els ha afectat) tant individualment com a família, com a ciutadans del món, en definitiva com a éssers humans.

Sí, Fatherland és una obra magnífica! I deixeu-m’ho remarcar, sense esperar més: és cosa d’un polonès, Paweł Pawlikowski (Varsòvia, 15.09.1957), que tot i residir a Anglaterra des de fa anys, s’ha manifestat abastament sensible al que la Història ha fet al seu país, a la seva gent. (invasió nazi, primer, soviètica, després). «Amb Fatherland, Pawlikowski reprèn el fil allà on el va deixar amb les seves aclamades pel·lícules Ida(2013) i Cold War (2018), i explora —amb el seu estil el·líptic i concís— els temes de la identitat, la família, l’amor i la culpa, enmig de la commoció i la confusió de l’Europa de la postguerra» [§], en diu (molt bé) la distribüidora Caramel Films. I, certament, abans de seguir comentant aquesta joia cinematogràfica, em sembla escaient reproduir un text que vaig publicar el passat 3 de maig, sobre pel·lícules anteriors del cineasta (perquè crec que ajuden a acabar de copsar aquest seu darrer film):

«Pawlikowski, ja duia una dilatada carrera, treballant per a la BBC, en algunes sèries i sobretot documentals, i fins havia obtingut un cert renom internacional amb els llargmetratges de ficció que havia realitzat a partir de 1998 –The Stringer (1997), Last Resort (2000) i My Summer of Love (2004)-, quan “parà màquines” (atenció a aquesta dada) per tornar a la universitat a investigar durant tres anys sobre el realisme al cinema britànic contemporani, cosa que demorà fins a set anys que tornés a posar-se darrere la càmera -i va ser amb La dona del cinquè (2011), rodada a França. El cas és que el 2013 va impactar fortament amb el seu film Ida, que li valgué un grandiós reconeixement, culminat amb l’Oscar i el BAFTA al Millor Film de Parla No Anglesa, fins 5 premis de l’Acadèmia Europea del Cinema i un munt de guardons i nominacions a pertot arreu. Amb la seva acuradíssima posada en escena i potent fotografia en blanc i negre, segueix una jove novícia a punt de fer els seus vots, que descobreix un secret familiar que es remunta a l’ocupació alemanya de Polònia, país al qual Pawlikowski rodà per primer cop “per confrontar un tema encara tabú, la col·laboració dels seus compatriotes en l’extermini de la població jueva. I de passada aborda com el catolicisme es consolida sobre les cendres d’una altra religió i el paper en fals del socialisme a l’hora de rescabalar les víctimes de la guerra” [EI]. Per al cineasta, es tracta d’«una pel·lícula sobre la identitat, la família, la fe, la culpa, el socialisme i la música». No és d’estranyar (doncs) que la seva pel·lícula següent, ambientada als anys cinquanta, anés d’un director musical que s’enamora d’una cantant i intenta convèncer-la perquè fugi de la Polònia comunista cap a França: Cold War (2018), «ultracommovedora història d’amor amb rerefons musical, formalment enlluernadora, a banda i banda del Teló d’Acer» (PE), que entusiasmà la crítica, la cinefília i el Jurat del Festival de Canes, que la guardonà amb el Premi a la Millor Direcció, preludi del reguitzell de reconeixements que també va obtenir, com les seves 3 nominacions als Oscar (pel·lícula internacional, direcció i fotografia)»

Els guionistes de Fatherland, Pawel Pawlikowski i Henk Handloegten, assumeixen reeixidament un risc cinematogràfic: el d’explicar “massa” les coses. Però és que ho han de fer, perquè segurament la majoria d’espectadors d’aquesta pel·lícula no coneixem prou bé ni la biografia dels Mann ni els fets d’Història que s’hi evoquen, i, gràcies a aquest recurs narratiu (normalment criticable), ens hi anem situant. És així que, per exemple, els diàlegs sovint ens “fan saber” qui és ben bé el personatge que els protagonistes es troben o les circumstàncies perquè passen (amb un punt de ‘redundància’). Fins i tot, no s’estan d’introduir alguna escena, res, pinzellada puntual, pèl caricaturesca (sense cap vocació humorística!), situacions concretes, com ara la irrupció desesperada d’un home a l’habitació de l’hotel de Weimar on s’estan en Thomas i l’Erika Mann, denunciant el munt de presos polítics engarjolats pels comunistes en un indret amagat, irrupció que s’acaba amb l’entrada ràpida d’uns agents que se l’enduen agafat; o, per exemple, una altra: just arribats a l’Alemanya Oriental, pare i filla s’han estat esperant en un bar que els rebi una autoritat socialista i, de seguida que aquest arriba, surten al carrer on els espera… sí, un cor d’uniformats jovenets comunistes entonant un himne… (deu ser cosa ben realista, però queda com una representació visual tan expeditiva com múrria d’aquelles dictadures…). Gràcies a aquests recursos, se’ns emmarca el context personal, humà, social, cultural, polític i sí, històric del que tenim en pantalla i, el que és més important (i plausible) és que això es fa sense descentrar-se en cap moment del que és el centre de gravetat (immens!) de Fatherland, com ja he comentat: les tensions, el conflicte, les contradiccions profundes, íntimes i col·lectives, d’aquells personatges, d’aquella gent, d’aquell país, de la pobra Europa…

Perquè, no voldria gens menystenir-ho (ben al contrari): “les tensions, el conflicte, les contradiccions profundes, col·lectives, dels alemanys de post-guerra, d’aquell país com a tal, de la pobra Europa…” és essencialment, intrínsecament tractat a Fatherland. A Frankfurt, “ciutadans del món (ara) lliure” que la mirada d’Erika ens du a qüestionar el paper que havien tingut en l’ascens del nazisme i el seu règim; aquell famós actor teatral (..), ara ben distès, que havia estat nineta dels ulls i col·laborador directe de Hermann Göring i del departament cultural del Reich i que “jo no era nazi”… A la comunista Weimar, un destacat càrrec del partit esbiaixa el patrimoni de tots els seus coneixements i contactes personals cap “al nou món socialista que estem començant”, un alt militar de l’exèrcit roig s’enfarfega amb dialèctica marxista, el jovent cantaire sembla talment que hagi passat d’entonar els himnes nazis a enfilar els càntics socialistes…

Hem de parlar de l’escena final de la pel·lícula: Fatherland acaba amb una escena molt emotiva en una església mig destruïda, la Bachkirche d’Arnstadt, vinculada a la joventut de Bach, que hi va treballar com a organista. Mentre Thomas Mann i la seva filla Erika són en aquesta església, un organista interpreta fragments de ‘Jesu, bleibet meine Freude’, de la cantata BWV 147 (Herz und Mund und Tat und Leben). La música de Bach emergeix enmig de les ruïnes i crea un moment de serenitat i transcendència. És l’únic (i significatiu, eloqüent) moment que veiem plorar en Thomas Mann i agafar-se de les mans amb la filla, Erika. En aquella Alemanya de 1949, devastada per la guerra, en què el nazisme va malmetre el país, la gent, la cultura, i ara es troba dividida en dos blocs ideològics, en aquelles ruïnes, retrobar Bach, és retrobar-se amb la gran herència cultural alemanya, amb una pàtria que no és cosa de banderes, ni d’himnes, ni de règims polítics…

‘Escoltar Bach gairebé em fa creure en Déu’, va dir Klaus Mann (el germà que apareix a la primera seqüència del film) a la seva fraternal Erika. En Klaus, que havia perdut tota mena de fe va fer-li aquesta confessió i, quan ella l’hi ho comenta a son pare, en Thomas Mann respon que en Nietzsche havia dit una cosa semblant sobre Beethoven. Havent mort en Klaus a mitja pel·lícula (per suïcidi amb sobredosi d’amfetamines), la connexió íntima-emocional-familiar-cultural-pàtria-… d’aquella escena final de Fatherland és immensa, corprenedora del tot.

Som davant d’una pel·lícula molt pensada, meticulosament treballada, aparentment senzilla, que en els seus escassos i concisos 82 minuts de durada ens fa partícips de la gran sensibilitat humanista i monumental erudició que Pawel Pawlikowski comparteix amb el seu coguionista Henk Handloegten. Certament, ells han pres com a punt de partida la novel·la El Mag, de Colm Tóibín; per ser exactes, un episodi -el retorn de Thomas Mann a Alemanya el 1949-. Als crèdits fílmics s’hi fa esment de Colm Tóibin, però Pawlikowski n’explica el motiu: “Només va ser un gest, perquè un productor em va enviar el seu llibre, El Mag, amb la possibilitat d’adaptar-lo com a biopic o com a sèrie de televisió. La vida de Mann és una història enorme. Jo simplement en vaig triar un episodi, un episodi que, de fet, ni tan sols apareix al llibre. Però volia tenir aquest gest envers Colm, que és un gran escriptor” [§]. Fatherland va per un costat diferent al de la novel·la.

No sabria descriure en paraules el treball interpretatiu de Sandra Huller i Hanns Zischler. Els seus rostres parlen per si sols. Els seus cossos transmeten el pes de la Història, les vivències, tensions… que traginen. Són tan eloqüents en els silencis com les madures paraules que pronuncien. Sense afectacions ni gesticulació i alhora amarats de la gravetat dels moments que protagonitzen. Immensos!

A Fatherland, amics lectors, cada pla cinematogràfic val or. Cada seqüència dura el que ha de durar. Els enquadraments de la càmera són precisos, d’una expressivitat visual absoluta. El blanc-i-negre, la textura de les imatges… de gran qualitat, no és gens preciosista. Un nou treball admirable de Lukasz Zal, l’habitual, imprescindible, aplaudidíssim director de fotografia del cineasta.

Post Scriptum:

He volgut deixar al marge del comentari de la pel·lícula, el que dic tot seguit.

El Jurat del Festival de Canes 2026 va guardonar ‘ex-aequo’ Pawel Pawlikowski, per Fatheralnd, i els Javis, per La bola negra, com a Millors Directors de la Competició.

Se’m diu que es va voler repartir els premis de manera que n’hi hagués per a tothom (si més no, per als que el Jurat volia destacar). És comprensible (fins a cert punt, tanmateix), que s’optés per la presència de La bola negra al Palmarès, en base a alguns dels seus aspectes remarcables (però, alhora, fent els ulls grossos davant el que hi és blasmable). El que considero un nyap monumental és posar al mateix nivell tant ambdues pel·lícules com els seus directors. La maduresa, seriositat, profunditat, qualitat, coherència del treball del polonès de cap manera pot ser comparada amb el que han fet els Javis (per molt que s’hi trobi frescor i gosadia). I no hi ha color, si posem de costat el tresor que és Fatherland i el foc d’encenalls que és La bola negra.

Ara, em temo, penosament, que l’error (inacceptable) del Jurat de Canes 2026 només haurà estat el primer dels grans disbarats que aniran arribant en forma de premis… i Oscars…

—

PORTADA:  Sandra Huller (com Erika Mann) i Hanns Zischler (com Thomas Mann), a Fatherland | Foto © Agata Grzybowska, gentilesa de Pathé Films (DF)

Etiquetat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *