♦ «El tren fluvial és la història d’un nen de 9 anys que deixa enrere el seu poble (i la seva família adormida) i agafa un tren per viatjar a la ciutat i descobrir-ne els misteris. La pel·lícula de Lorenzo Ferro i Lucas Vignale és una mica càndida en la seva cinefília, però també emocionant en el retrat de la infància (en el treball amb la mirada del nen), bella en la seva posada en escena i captivadora en la seva manera de moure’s conceptualment i formalment entre allò real i allò somiat» (Desirée de Fez [§]). «Una pel·lícula que emana de sengles desitjos, íntimament relacionats, dels seus directors: d’una banda, deambular per les sensacions que deixa la infància; de l’altra, treballar amb un nen que pogués encarnar la soledat, el desconcert i la meravella d’aquesta fase vital. Són, de fet, els ulls del seu protagonista, Milo Barría, alhora immensos i impenetrables, els que s’encarreguen de guiar-nos per una aventura que es deslliga del realisme a mesura que l’infant s’allunya de la llar familiar i s’acosta a Buenos Aires, ciutat que significa l’obertura al misteri, el risc i la possibilitat de descobrir-se com algú diferent» (Gerard Casau [§]). «El carisma de Milo Barria sosté, juntament amb una posada en escena delicada i elegant, una pel·lícula que de vegades tendeix a l’anècdota, com si amb prou feines aconseguís superar la modèstia del seu plantejament» (Sergi Sánchez [§]). «Una òpera prima lliure, poètica i hipnòtica, que es pot qualificar de petit miracle» (Philipp Engel [§]). «La pel·lícula ofereix una espontaneïtat refrescant i un equilibri suggeridor entre una posada en escena molt marcada i l’absoluta llibertat del temps fílmic. La mirada de Milo Barría, que dona vida al personatge, és plena de veritat, i això ja és suficient» (Jonay Armas [§]). Estrenada mundialment a la Berlinale, El tren fluvial ha passat per festivals com Sant Sebastià i el BAFICI.
«Lorenzo Ferro (Buenos Aires, 1998) ha participat com actor en pel·lícules com El Ángel (Luis Ortega, 2018), Simón de la montaña (Federico Luis, 2014) o el curtmetratge Cómo ser Pehuén Pedre (Federico Luis, 2024). Recentment traspassat, Lucas A. Vignale (Buenos Aires, 1997 – Rio de Janeiro, Brasil, 2026) va realitzar videoclips per a artistes com Bizarrap, Nicky Nicole o Nathy Peluso. El 2024 va dirigir el documental Tripolar 360. Tots dos van coescriure i codirigir el curtmetratge La pasión (2025), que va obtenir el Premi Estímul al Cinema Argentí al BAFICI» [§]

De Lorenzo FERRO i Lucas VIGNALE, El tren fluvial — The River Train
Producció: Argentina. Any: 2026. Durada: 1h15. Versió original: en espanyol. Especificacions tècniques: Color i blanc-i-negre | Relació d’aspecte, 4:3 (1.33:1) | 2K | So: 5.1.
Sinopsi: En Milo, de 9 anys, viu en un poble arraconat de l’Argentina, on s’entrena com a ballarí de malambo. Tanmateix, els seus veritables somnis són en un altre lloc: es deleix per anar amb en tren i descobrir Buenos Aires, una ciutat que només ha vist a les pel·lícules. Per alliberar-se del seu petit món, haurà d’atrevir-se a emprendre un nou viatge.
Tràilers: VOE, VOSA, VOSF, VOSI.
Amb: Milo Barría (Milo), Lucrecia Pazos (Lucrecia), Mailén Barría (Mailén), Mariano Barría (Mariano), Rita Pauls (professora), Fabián Casas (el pessimista home negre), Pehuén Pedre (Cristal), Diego Puente (l’home de l’estació de Buenos Aires).

Guió: Lorenzo Ferro, Lucas Vignale. Muntatge: Andrés Medina, Lucas Vignale. Fotografia: Thomas Costa Grinberg. Música original: Oniria.
Ajudants de direcció: Santiago Casas. So: Martín García Blaya (disseny), Nicolás Cecinini (mescles de regravació), Christina Mills Steel (artsita de foley i muntatge d’efectes sonors). Vestuari: Olivia Schachtel. Disseny de producció: Olivia Schachtel.
Direcció de producció: pendent. Producció: Tomás Grandio, Valentine Torre, Casiana Vera. Producció executiva: Nicolas Perez Veiga, Daniel Nofal, Eugenio Fernandez Abril. Producció associada: Malena Grandio, Juan Jaureguialzo, Francisco Tinelli, Victoria Louzado, Rodrigo Morales, Jorge Tomas, Enzo Codaro. Companyies productores: Cinco Rayos* (argentina). Coproductora: Primo Content* (argentina).
Rodatge: Es va rodar, el primer trimestre de 2025, principalment a l’Argentina, a la localitat de General Juan Madariaga i a la ciutat de Buenos Aires. Notícia del rodatge: Municipalidad Gral. Juan Madariaga (esp).

Enllaços:
Bases de dades: Tmdb, Imdb, Letterboxd, Cineuropa, Filmaffinity, Sensacine, DeCine21, ICAA, AlloCiné, MyMovies.
Festival d’estrena mundial: Berlín 2026 · Perspectives. Premi destacat: pendent. I també: Altres reconeixements.
Dossiers de premsa: El tren fluvial. Informació: Viquipèdia (cat), Wikipedia (esp), Wikipédia (fr), Wikipedia (it), Wikipedia (ang).

Distribuïdores:
Mercat espanyol, D: Atalante, E: 13.11.2026. Mercat francès, D: pendent, E: pendent. Mercat italià, D: pendent, E: pendent. Mercat anglès, D: pendent, E: pendent. Mercat EUA, D: pendent, E: pendent. Vendes internacionals: Luxbox.

Crítiques, articles i entrevistes sobre el film:
«El tren fluvial és la història d’un nen de 9 anys que deixa enrere el seu poble (i la seva família adormida) i agafa un tren per viatjar a la ciutat i descobrir-ne els misteris. Els autors troben un gran nombre d’idees narratives i, sobretot, formals per explorar, a partir d’un relat de viatge, l’ambivalència de la infància i la seva complexa relació amb un món desencantat (aquí dividit en dos: el rural i l’urbà, tots dos trencats, però plens d’anhels). Clarament inspirada en Crónica de un niño solo (1965), de Leonardo Favio, la pel·lícula de Lorenzo Ferro i Lucas Vignale és una mica càndida en la seva cinefília, però també emocionant en el retrat de la infància (en el treball amb la mirada del nen), bella en la seva posada en escena i captivadora en la seva manera de moure’s conceptualment i formalment entre allò real i allò somiat»
Crítica (⊄), de Desirée de Fez (en espanyol), al diari El Periódico, 12.11.2026
«L’argentina és una de les cinematografies més resilients de tot el món. Mil vegades les circumstàncies li han sigut adverses –la més recent, quan Milei i la seva motoserra van arribar al poder–, i mil vegades ha demostrat la seva capacitat de generar obres notables i lliures. El darrer exemple el tenim a El tren fluvial, una pel·lícula que emana de sengles desitjos, íntimament relacionats, dels seus directors, Lorenzo Ferro i Lucas A. Vignale: d’una banda, deambular per les sensacions que deixa la infància; de l’altra, treballar amb un nen que pogués encarnar la soledat, el desconcert i la meravella d’aquesta fase vital. Són, de fet, els ulls del seu protagonista, Milo Barría, alhora immensos i impenetrables, els que s’encarreguen de guiar-nos per una aventura que es deslliga del realisme a mesura que l’infant s’allunya de la llar familiar i s’acosta a Buenos Aires, ciutat que significa l’obertura al misteri, el risc i la possibilitat de descobrir-se com algú diferent»
Crítica (⊄) de Gerard Casau, al diari Ara, 10.11.2026
«El debut com a cineastes de Lorenzo Ferro –rostre memorable d’El ángel (Luis Ortega, 2018)– i del malaurat Lucas Vignale evoca el Leonardo Favio de Crónica de un niño solo (1965) i Soñar, soñar (1976), referències que s’expliciten mitjançant picades d’ullet i fins i tot amb l’aparició de Diego Puente, protagonista d’aquesta darrera. Però no es limiten a venerar un altar cinèfil d’un naturalisme humil, sinó que l’ungixen amb un onirisme peculiar, empedrat de llocs de pas, recognoscibles però desconcertants, i de criatures que semblen amputades d’altres films. Amb una bella relació entre el cos i l’entorn, capturant l’estranyesa sense gairebé cap èmfasi i situant la seva mirada a l’altura d’un infant peculiar, immers en un trajecte físic i vital, però sense convertir-lo en un prodigi que pronuncia frases d’adult, els directors l’acompanyen sense domesticar-ne la peripècia».
«No és casualitat que la pel·lícula citi un clàssic de Leonardo Favio titulat Soñar, soñar, perquè, de fet, té una textura vagament onírica. La trobada de Milo amb uns quants personatges excèntrics, associats a elements d’attrezzo (audiòfons, un uniforme de karate, màscares de lluitadors mexicans) que pertorben una realitat cada vegada més estilitzada, remet a una clàssica història d’iniciació. El carisma de Milo Barria sosté, juntament amb una posada en escena delicada i elegant, una pel·lícula que de vegades tendeix a l’anècdota, com si amb prou feines aconseguís superar la modèstia del seu plantejament. Al final, en el seu viatge de tornada, plenament encarrilada en una via que ja identifiquem com una metàfora liminar del pas a l’edat adulta, El tren fluvial alça el vol poètic. El millor: Milo Barria desprèn un magnetisme extraordinari i sosté amb desimboltura aquesta faula d’iniciació a la vida adulta. El pitjor: Al nus de la trama li costa transcendir el caràcter anecdòtic del seu desenvolupament»
Crítica *(β) de Sergi Sánchez (en espanyol), al seu compte de Facebook, 14.11.2026
«Podria ser una versió surrealista de Los 400 golpes (o l’improbable encreuament del cinema de Lisandro Alonso amb el de Miyazaki). Una òpera prima lliure, poètica i hipnòtica, que es pot qualificar de petit miracle»
Crítica *(⊄) de Philipp Engel (en espanyol), al diari La Vanguardia, 13.11.2026
«La mirada d’en Milo reflecteix el desencís d’una infància truncada. El nen ha planejat adormir tota la seva família durant el dinar per poder agafar un tren cap a la gran ciutat. La pel·lícula insistirà en aquesta metàfora dels adults adormits, amb els ulls tancats i aliens a la realitat del món. D’aquí neix la necessitat d’en Milo de fugir i despertar. Lorenzo Ferro i Lucas A. Vignale, la parella d’autors que signa la pel·lícula, recuperaran aquesta idea en el tram final, perquè El tren fluvial tracta, en certa manera, de revisar la idea de ciutat, entesa com a símbol de prosperitat i progrés, i mostrar-la com un territori ple d’arestes i contradiccions, que els adults habiten com si fossin autòmats. [A Buenos Aires] L’únic que vincula [Milo] amb la seva edat és, si de cas, aquest impuls de formar una colla. En aquest entorn ja no hi ha espai ni temps per a la infància. Ferro i A. Vignale evoquen el cinema de Leonardo Favio per construir una faula preciosa, capaç d’allunyar-se dels llocs comuns del gènere. La pel·lícula ofereix una espontaneïtat refrescant i un equilibri suggeridor entre una posada en escena molt marcada i l’absoluta llibertat del temps fílmic. La mirada de Milo Barría, que dona vida al personatge, és plena de veritat, i això ja és suficient. La reflexió que fa el nen de tornada a casa és la de l’home adult que retorna al seu país, un sentit homenatge a la figura de l’immigrant, reforçat per un tràveling al llarg de les vies del tren»
Crítica (⊄) de Jonay Armas (en espanyol), a Caimán, 27.10.2026
«Molt valuós primer llargmetratge de Ferro i Vignale (mort el 14 de juny, als 28 anys, a conseqüència d’un accident aeri), que es pot entendre com un doble homenatge al cinema de Luis Ortega i, sobretot, al de Leonardo Favio. Que Leonardo Favio encapçali la desena de noms que apareixen als agraïments dels crèdits finals és tota una declaració de principis i una admissió que El tren fluvial se sent, d’alguna manera, hereva d’aquesta tradició. En un moment del film, el protagonista i la seva família miren en un vell televisor Carlos Monzón a Soñar, soñar (1976), i en altres passatges s’hi perceben un cert to i elements que van des de Crónica de un niño solo fins a la versió musical d’Aniceto. També hi ha, en el vagareig de l’infant omnipresent, en la deriva de la història, en el viatge interior i exterior que s’hi descriu i en els excèntrics personatges amb què es va trobant, alguna cosa de l’univers de Luis Ortega, que va fer debutar com a actor Lorenzo «Toto» Ferro —aquí coguionista i codirector— en el paper central de Carlos Eduardo Robledo Puch a l’exitosa El ángel. El tercer vèrtex d’inspiració d’El tren fluvial té a veure amb Viaje estival con Lucio*, un poema escrit (i recitat en veu en off al llarg del film) per Francisco Madariaga (1927-2000), del qual també s’ha extret el títol (“Todo aquello quedaba atrás, y el sueño del viejo tren casi fluvial nos envolvía” – “Tot allò quedava enrere, i el somni del vell tren gairebé fluvial ens embolcallava”). Podríem continuar enumerant les connexions amb, per exemple, El Jockey (a El tren fluvial hi actua l’escriptor Fabián Casas, coguionista del film més recent d’Ortega), amb Simón de la montaña (Pehuen Pedre, coprotagonista del film de Federico Luis juntament amb Ferro, també actua en aquest flamant llargmetratge) o amb Malambo, el hombre bueno, de Santiago Loza. Però potser aquest joc de citacions, referències, homenatges i retrobaments propis d’una confraria artística ens limita a l’hora de pensar en els valors i les troballes de la mateixa pel·lícula. Protagonitzada per intèrprets que, en la seva gran majoria, no són professionals (Rita Pauls, tot i no tenir una trajectòria gaire extensa, és una de les més experimentades), El tren fluvial té alguna cosa d’aquella innocència i calma de poble que contrastarà amb una certa sordidesa pròpia de la vida urbana. El protagonista absolut del film és Milo (Milo Barria), un nen de nou anys que (..). Hi ha alguna cosa d’atemporal en la proposta, com si les desventures d’en Milo poguessin transcórrer en l’actualitat, però també en algun moment imprecís del passat: els trens que travessen la pampa, el trajecte des de General Madariaga i Tandil fins als carrers dels voltants de l’estació de Lacroze, les opcions musicals, que van dels ritmes electrònics d’Oniria a la nostàlgia de ‘Quiero vencer mi soledad’, tema de Raúl Vásquez; l’estètica volguda i fins i tot el tempo narratiu intenten desmarcar-se del cinema argentí més canònic per cercar un lirisme que aflora amb sensibilitat en diverses escenes. Innocent i murri alhora, ingenu per moments però també enginyós i atrevit en d’altres, el Milo de Milo Barria (que els personatges de la família protagonista conservin els noms reals dels intèrprets no professionals que els donen vida és també tota una declaració de principis) ens porta del camp a la ciutat inhòspita, de la convivència familiar a la solitud, del control patern exagerat a haver-se de valdre per si mateix. A Leonardo Favio, molt probablement (gairebé segur), li hauria agradat aquest viatge iniciàtic i aquest retall de vida»
«L’experiència inicial de Lorenzo «Toto» Ferro interpretant Carlos Robledo Puch a El ángel, allà pel 2018, va ser molt significativa per a l’aleshores adolescent actor. No només, òbviament, per la repercussió que van tenir la seva interpretació i el film, sinó perquè, en veure El tren fluvial, la seva òpera prima com a realitzador, la influència d’aquella pel·lícula i de l’obra del seu director, Luis Ortega, es fan ben evidents. Codirigida amb Lucas Vignale —un experimentat director de videoclips de trap argentí, especialment dels de Trueno—, el film remet en molts sentits a l’univers del realitzador d’El Jockey. El tren fluvial, tanmateix, no és una còpia del tipus de cinema que fa Ortega, sinó que n’és una clara referència estètica: personatges igualment perduts en una urbs habitada per marginals carismàtics i curiosos, un recorregut per aquesta ciutat secreta que els acull, un toc de surrealisme inesperat i aquella barreja de tendresa i extravagància que caracteritza el seu cinema. En qualsevol cas, la referència central és una altra, que comparteix amb el mateix Ortega: el cinema de Leonardo Favio. Aquí, més concretament, el seu insospitat clàssic Soñar, soñar. En certa manera, es podria entendre El tren fluvial com una adaptació o una versió lliure d’aquella pel·lícula de 1976 que, estrenada després del cop militar, va ser un fracàs comercial en la trajectòria de Favio. Tot i que en el seu moment el film no va rebre bones crítiques, amb el pas del temps s’ha anat convertint en un clàssic tardà indiscutible de la seva obra, fins al punt que molts el consideren la seva pel·lícula preferida, per davant de El romance del Aniceto y la Francisca [1967], El dependiente [1968] i altres títols més «canònics». Protagonitzada pel boxejador Carlos Monzón i el cantant italoargentí Gianfranco Pagliaro —tots dos amb una experiència interpretativa escassa—, Soñar, soñar narra la història d’un jove de l’interior de l’Argentina que viatja a Buenos Aires amb el somni de triomfar com a actor. D’això també va El tren fluvial. En Milo (Milo Barría) és un nen (..). El punt fort d’El tren fluvial no rau necessàriament en la narració. Les peripècies que viu en Milo tenen més a veure amb l’exploració humana i urbana que no pas amb cap altra cosa: una mena de viatge iniciàtic per a un nen que surt a descobrir el món amb poca experiència, però amb força murrieria i intel·ligència. Ferro i Vignale acompanyen els seus passos per la ciutat amb plans que mostren aquesta cara B urbana que tots coneixem, però que poques vegades apareix reflectida a les pantalles: pizzeries, parades d’autobús, estacions de tren, cantonades molt transitades i altres indrets semblants. La càmera segueix en Milo en un viatge de descoberta que és fascinant, però que també pot esdevenir complicat. La música és també un element important, ja que una banda sonora suggestiva i molt predominant acompanya tots els moviments del protagonista. Com en el cinema de Favio i d’Ortega, la mirada sembla fixar-se en personatges estranys, rostres peculiars i petits moments i aventures que van deixant empremta en Milo: la seva competència amb altres infants actors, un robatori de menjar amb la consegüent fugida i, sobretot, una incursió —alliberadora, però també perillosa— en una casa, seqüència que recorda una altra de molt semblant que el mateix Ferro va protagonitzar com a actor a El ángel. En aquest sentit, l’òpera prima de Ferro i Vignale connecta amb una línia estètica i narrativa que va del cinema de Chaplin, Luis Buñuel i Pier Paolo Pasolini fins a arribar als seus referents locals. En tots els casos, es tracta d’un tipus de cinema que retrata els itineraris urbans de descoberta d’infants que s’enfronten al món amb una barreja d’estranyesa i fascinació davant d’aquest món sorprenent i extravagant que se’ls obre als ulls»

Comentari meu:
Pendent.
—
PORTADA: Cartell de la pel·lícula © Octavio Terol Bernabé, gentilesa d’Atalante (DE)







